Pel que respecta als eremitoris, les fonts escrites tardoantigues parlen ja d'eremites que s'instal·laven, en el marc del cristianisme primitiu i des de la mateixa Antiguitat Tardana, en aquests habitacles en plena natura per contribuir a l'evangelització del medi rural i també al fenomen de la repoblació a la Catalunya de l'Alta Edat Mitjana. Segons la llegenda popular, en Llucià i en Marcià, eren fills de Vic, i bruixots que, amb les seves arts i amb l'ajut del diable, que els era gran aliat, assolien tot allò que volien. Però, un bon dia, van voler fer-se seva una donzella cristiana, de manera que tot el poder dels bruixots va estavellar-se contra la força d'una creueta que aquella donzella portava penjada al coll. Els bruixots van comprendre que podia més la creu que no pas tots els seus enginys i l'ajut del diable, i van decidir servir Déu. Per purgar els seus errors vana anar a fer penitència a una cova de la muntanya de Santa Llúcia, del terme de Sant Hipòlit de Voltregà, la qual cova la tradició encara assenyala i és anomenada "cova dels sants màrtirs". Havent tornat a Vic després de molts anys de penitència, la gent els anava a trobar i els demanava maleficis propis de la bruixeria que havien practicat, i en dir ells que ja no feien de bruixots, la gent va descobrir que eren cristians i els van denunciar. Foren convidats a adorar els déus pagans i a practicar una altra vegada la bruixeria, i com que s'hi van negar, els van cremar enmig de la plaça de Vic.