El castell està documentat des de l'any 983 com a possessió comtal, quan apareix amb el nom de Fonte Rubea. Posteriorment fou cedit en feu a la família Queralt i el 1172 el posseïa Guillem de Bell-lloc, el 1202 Albert de Pierola i el 1303 l'obtingué Albert de Mediona. El castell, però, continuava essent de jurisdicció reial i, així, Jaume II ordenà que Ramon de Barberà prengués mesures per a evitar que Vidal de Font-rubí continués exigint mals usos dels homes del castell de Font-rubí, tal com s'esdevenia el 1306. A la fi del segle XIV Joan I va vendre el castell i el terme de Font-rubí a Pere Febrer i d'aquest passà a altres mans. El castell de Font-rubí esdevingué centre de la baronia de Font-rúbia (dita antigament de Font-rubí i coneguda també com a baronia de Grabuac), i des del segle X el monestir de Sant Cugat hi tingué béns, al lloc anomenat la Franquesa, segons un document del 1205. El 1203 el rei Pere havia eximit de tota càrrega els homes de Sant Cugat que hi habitaven. El castell de Font-rubí fou destruït immediatament després de la guerra de Successió, de manera que durant la primera guerra Carlina la facció carlina que dominà la Llacuna i els seus contorns establí a la casa de la Fàbrega, a prop de la parròquia de Sant Pere de Font-rubí, la seu d'una junta carlina (1838-40)
