El poble de Balsareny va néixer a redós de l’església parroquial de Santa Maria, que es troba als peus del turó on s’aixeca el castell de Balsareny. El castell dominava el pas del camí ral de Manresa a Berga, que discorria a ponent del Llobregat. El lloc de Balsareny és documentat des de l’any 951 i l'església el 1009. Vora l’església hi havia algunes cases que formaven una sagrera (espai sota protecció sagrada), que es trobava on ara hi ha el carrer del Trull. Prop de l’església també hi havia dos masos: el mas Martí (posteriorment conegut com cal Sabala i can Torrents) i el mas Serra, que estava situat on ara hi ha l’Ajuntament.
A finals del segle XVI el baró de Balsareny, Ferran Oliver, va començar a parcel·lar les seves possessions a la zona de l’església i la sagrera, i va concedir establiments perquè es construïssin més cases, de manera que es va anar constituint un incipient nucli urbà format per dos a tres carrers. Així van sorgir el carrer Vell (Àngel Guimerà), el carrer de la Creu i el carrer Nou (Sant Domènec). Aquest nucli quedava encerclat per una precària muralla que tenia dos accessos: el portal de Berga i el portal de Manresa.
Dels portals en sortien els camins que anaven cap a Berga o cap a Manresa mitjançant la ruta del camí ral, que discorria per la vall del Llobregat. A finals del segle XVII i al XVIII el creixement del poble va fer que sorgissin dos ravals fora muralles, seguint cadascun dels camins. El raval de Manresa, a l’actual carrer Jacint Verdaguer, encara es coneix popularment com el Raval. El raval de Berga seguia l’actual carrer del Castell.
El raval de Manresa ja està documentat a finals del segle XVII (1681) com a carrer de Manresa, i durant els anys successius també se’l denomina com a raval de Sallent. Les cases de l’últim tram del carrer sembla que es van aixecar a mitjans del segle XVIII, segons testimonien diverses llindes que tenen inscrits els anys 1767, 1761 i 1762. Cap a l’any 1920 va ser considerat una prolongació del carrer Nou. Durant la Guerra Civil de 1936 se li imposà el nom de “6 d’octubre”, i finalment l’any 1939 l’Ajuntament decidí rebatejar-lo amb el nom del poeta Jacint Verdaguer, per bé que en aquell moment en castellà (Carreté, 2010: 119). A principis de la dècada de 1960 el carrer encara era de terra i va ser en aquells anys que es va enquitranar.
