Camí ramader transversal de la Serralada Litoral
Òrrius
Ubicació
Coordenades:
Classificació
Descripció
El camí ramader transversal de la Serralada Litoral feia la funció de distribuïdor dels ramats que arribaven al Maresme procedents dels Pirineus, a través del Vallès. També era utilitzat per a desplaçar el bestiar des dels pobles del Vallès i del Maresme cap el Barcelonès.
El camí parteix del santuari del Corredor (Dosrius) i, seguint el traçat del sender de llarg recorregut GR-92, entra al Vallès Oriental pel turó del Vent, travessa la carretera BV-5103 de Llinars del Vallès a Dosrius, segueix pel mig de la urbanització de Sant Carles i entra de nou a la comarca del Maresme. Es dirigeix cap al coll de Parpers, passa pel turó de Montcau, on creua la carretera C-60, i transcorre per la carena, per sobre de can Rovira, can Riudameia, can Vinyamata i cal Gravat. A I'alçada de can Riudameia, el camí ramader abandona el traçat del GR-92 i segueix la carena, passant pel puig d'Ameia i el puig Guinard. El camí descendeix fins a la carretera BV-5003 de la Roca del Vallès a Òrrius i, després de travessar-la, segueix pel coll de Sant Bartomeu pel traçat del GR-92, pels vessants del turó de Céllecs i del turó Rodó. Des d’aquí, segueix a I’esquerra de can Tarascó, per sobre de ca la Mort, de ca I'Elies i de cal Camat Vell i es dirigeix cap al coll de Porc. Poc abans d'arribar-hi, es desvia per la carena a la dreta del turó d'en Torres i de ca I'Arcís. Passa pel pla de can Boquet, per I'esquerra del turó de Banús, de la Roca de can Toni i del turó d'en Roure. Segueix per la cruïlla del pi de la Creu de Boquet, a I'esquerra del camí de can Boquet, I’ermita de Sant Salvador, les urbanitzacions de Cabrils i Vilassar de Dalt i per la dreta del camí a Vallromanes pel torrent d'en Cuquet. El camí ramader, però, segueix la carena a la dreta del turó de Pedrells i del de can Bernadó i arriba a can Riera i a Sant Mateu. Des de can Riera, alguns ramats baixaven fins a Teià.
Història
Els camins ramaders neixen a l'edat Mitjana per la necessitat de traslladar els ramats cap a muntanya per garantir bones pastures a l'estiu i retornar-los a l'hivern, quan els prats es cobreixen de neu. Al llarg de l'edat Moderna, els camins ramaders es consoliden i al voltant dels segles XVIII i XIX la transhumància arriba al punt àlgid.
A Catalunya hi ha tres grans zones de transhumància: la de ponent, la de les terres de l'Ebre i la de la zona central i oriental, a la que pertany el nostre camí.
El camí ramader no és una servitud de pas, sinó que és part integrant del domini públic (juntament amb els cursos fluvials, la costa i les carreteres). Per tant no són del propietari de les terres ni tampoc dels ajuntaments sinó que, tal i com estableix la llei, les carrerades són "béns de domini públic de les comunitats autònomes".
Bibliografia
MIRALLES, F.; QUERALT, A.; SALA, P. (2003). "Els camins ramaders del Vallès Oriental". Ponències: Anuari del Centre d'Estudis de Granollers. Granollers: Centre d'Estudis de Granollers, p. 49-93.
