El segle XIX va comportar una decadència de la important tradició de teixidors i paraires que tenia el poble d'Oló. El fenomen de la industrialització va fer que el tèxtil es concentrés en grans fàbriques al costat dels rius. A Oló el ram del tèxtil continuava treballant, però ho feia amb telers manuals, i no va ser fins a finals del segle XIX que es van introduir els primers telers mecànics. En aquest moment es van instal·lar algunes fàbriques al poble, que estaven situades a la zona del carrer Major. Funcionaven amb energia de vapor i també aprofitant l'aigua sobrant de la riera. Eren negocis familiars, tal vegada d'antics paraires o teixidors reconvertits, i amb pocs telers. Bàsicament les fàbriques eren tres: la de Ramon Jubany, la de Joaquim Font i la de Joan Badia (FERRER, 1991: 121).
La fàbrica de Joan Badia estava situada al carrer Major (actualment Sant Antoni), número 35, i ja existia l'any 1880. Aleshores tenia 4 telers de cotó. Alguns anys va funcionar amb el nom de Gramunt i Cia. El 1896 la fàbrica de Joan Badia va tenir els primers telers mecànics del poble. Eren cinc, i devien funcionar amb algun motor de gas pobre. A més d'aquesta fàbrica, Badia en va construir una altra (que encara es conserva) al raval de la Rovirola. Segons fonts orals, va ser l'any 1905 i funcionava encara amb telers a mà.
L'inici del segle XX va venir acompanyat d'una forta crisi industrial a Oló. L'any 1901 l'Ajuntament havia creat una comissió per captar fabricants que tornessin a obrir les fàbriques i donessin vida al poble. Però això no va evitar un període de crisi, especialment entre 1900 i 1925, sobretot els anys posteriors a 1918, quan a Oló no hi havia cap fàbrica en funcionament. La fàbrica de Joan Badia devia tancar durant aquests anys. Més endavant els Badia devien adequar l'antiga fàbrica com a residència. En un llistat de cases de 1930 consta la Casa Badia. Joan Badia estava casat amb Càndida. Com que el matrimoni no va tenir fills entorn de la dècada de 1960 la casa va passar a la família Camprubí Casadejús, i posteriorment fou venuda. Actualment és la casa Oliveras.
