Vilagaià

Gaià

Són diversos els indicis que ens fan pensar que l'actual mas Vilagaià s'assenta sobre una anterior vil·la romana, i que probablement era una vil·la important. En primer lloc el mateix nom de Vilagaià. En segon lloc, el seu bon emplaçament, en un indret que domina el pas d'un camí probablement ja antic (l'actual carretera) i que vertebra els principals nuclis del sector sud-est del municipi, incloent-hi el castell i l'església parroquial. També hi passava molt a prop l'anomenat camí Saliner, perquè enllaçava Cardona i Vic en un itinerari per on es transportava la sal de Cardona. De fet, la cruïlla entre aquests dos camins devia trobar-se molt a prop de Vilagaià. Però el fet determinant és que Josep M. Badia ha recollit superficialment una bona quantitat de material arqueològic romà en els encontorns de la masia.
Segons dades recopilades també per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIII. Concretament, en un pergamí de 1262 apareix ja amb el mateix nom de "Vilagaya", i l'hereu era un tal Berenguer. Segons Badia, podria ser un cas similar al de Vilaramó; és a dir, un vilar o vila consistent en una agrupació de petits masos. A més, tenia un molí fariner a la riera de Gaià, anomenat de Vilagaià i, ja posteriorment, conegut com el Molinot. Per les restes conservades, es podria datar al segle XIV (BADIA, 2016: 61), tot i que no se'n coneixen notícies documentals fins el 1611, quan el moliner era un tal Jaume Abeiar.
Superada la crisi baix-medieval, durant els segles XVI i XVII devia anar absorvint masos rònecs i altres propietats. Així, segons un capbreu del castell de Gaià del 1692-93, Vilagaià posseïa quatre masos secundaris: Badia, la Sala, la Roca i la Rierola (aquests dos últims de la parròquia de Sant Pere de Monistrol). El propietari era Jaume Vilomara, tal vegada de la ciutat de Manresa. Cal destacar que n'era el senyor directe; és a dir, que no tenia cap altre senyor per damunt seu i cobrava tots els censos d'aquests masos. En aquesta època Vilagaià ja era clarament una de les principals heretats del terme.
Segons dades del cadastre, l'any 1741, amb 214 quarteres de terres, era la propietat més gran del terme. Com a mínim des del 1721, Josep Taurinyà, de Ripoll, tenia la propietat de Vilagaià. La seva filla, Maria Anna Taurinyà, es va casar amb un important prohom de Girona: Francesc d'Assís Delàs i Silvestre (1747-1818), regidor perpetu de Girona i cavaller (aquest darrer títol concedit pel rei el 1774). Aquests fets van tenir una gran transcedència per la història del municipi. Francesc, com a il·lustrat que era, va iniciar l'any 1773 una experiència en boga en aquell moment: facilità un gran nombre d'establiments pagesos en terres de la seva propietat. Hi establí uns 40 colons, als quals cedí terres per a construir-s'hi una casa i conrear-hi cereals, vinyes i oliveres segons el sistema de rabassa morta. Pagaven a l'amo un cens i li lliuraven la quarta part de tots els productes collits. Aquests pagesos van ser els que van constituir els nuclis del Pla del Forn i de Galera. El 1790 Francesc d'Assís Delàs va aconseguir ser nomenat Baró de Vilagaià. Es tractava d'un títol nobiliari de nova creació mitjançant un privilegi reial, concretament del rei Carles IV. Com a identificació de la Baronia va adoptar el nom del mas més gran i destacat dels cinc que posseïa: Vilagaià. Els seus descendents van passar a residir de Girona a Barcelona i han continuat amb la possessió del mas i del títol de Baró fins a l'actualitat.
Ja al segle XIX, en el Registre de la Riquesa de 1883 Vilagaià continuava posseint els mateixos quatre masos. En total, les seves propietats arribaven a les 499,43 ha, de les quals el 40 % era conreat per parcers. La seva era la finca més gran del terme. En l'actualitat ho continua sent, i el Baró encara manté els tractes amb els parcers instal·lats a les seves terres en forma molt similar a la dels orígens. Pel que fa a la masia, ha estat habitada per masovers, i actualment ho és Urbici Ballonga.