Vall d'Arús
Vallirana

    Baix Llobregat
    Banda sud-est del terme municipal
    Emplaçament
    Delimitada entre les finques de can Bogunyà i del Mas de les Fonts
    326m

    Coordenades:

    41.36362
    1.94372
    411655
    4579662
    Número de fitxa
    08295-797
    Patrimoni natural
    Tipologia
    Zona d'interès
    Estat de conservació
    Bo
    Protecció
    Legal
    Xarxa natura 2000
    Natura 2000
    Àrea especial de conservació
    PEIN pel Decret 328/1992, de 14 de desembre
    Accés
    Fàcil
    Altres
    Titularitat
    Privada
    Diversos propietaris
    Autoria de la fitxa
    Adriana Geladó Prat

    La Vall d'Arús és una de les àrees naturals més impressionants del terme municipal de Vallirana. Geogràficament està delimitada pel Serrat de Sant Silvestre, la Penya Rubí i el Puig Vicenç al nord, pel Serrat de can Güell a llevant, per la Penya Caiguda al sud i per l'Espadat de Baix a ponent. Es tracta d'una vall oberta de relleus suaus delimitada pels anteriors cims. La zona és travessada pel camí PR-C 163 que va en direcció al Puig Vicenç i també cap a la Penya del Moro. La vegetació està representada per boscos de pi blanc i carços, i està regada pel torrent de Campderrós, pel del Salt del Bou i pels fondos de la Guixera i de la Vall d'Arús. La vall està caracteritzada per les construccions de pedra seca i els forns de calç, així com per la presència de la masia de can Bogunyà (una de les més antigues del municipi) i sobretot de l'ermita de Sant Silvestre, originària del segle X. La zona era una de les àrees de cria i nidificació de l'àliga perdiguera o cuabarrada (Aquila fasciata), tot i que des de l'any 2010 no hi ha indicis de la seva presència dins del terme de Vallirana. Tot i això encara es conserven restes d'algun dels nius de la parella d'àligues que havia estat documentada al terme (penyes del Salt del Bou). L'espai està inclòs dins de l'ENP de les Muntanyes de l'Ordal.

    Antigament, la zona era coneguda com la Vall d'Esparreguera. La zona va patir l'acció dels incendis forestals dels anys 1995 i 2013. En relació a la presència de l'àliga perdiguera o cuabarrada, cal dir que hi ha testimonis que afirmen que entre finals dels anys cinquanta i l'any 1972, aquesta espècie va ser absent del territori donades les continues molèsties i la cacera que va patir. A partir d'aquell any es va recuperar la parella territorial que posteriorment, a partir del 2010, va tornar a desaparèixer.

    AMICS DE VALLIRANA (2007). La Vallirana del segle XX. Imatges i Memòria. Vallirana: Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat, p. 65. Http://www.naturalocal.net (Consulta: 26-06-2017). MARGALL, M.; MIRALLES, J. (2016). Diagnosi dels espais lliures-Municipi de Vallirana. Informe tècnic. Barcelona: [Diputació de Barcelona, Inèdit], p. 19, 42. SAURET I CATASUS, Jaume; GONZÁLEZ MORENO-NAVARRO, Manuel (1989). Vallirana. Dades històriques (904-1900). Homes, fets i gents. Vallirana: Amics de Vallirana, p. 8.