A Catalunya el conreu de les patates es va generalitzar a partir del segle XVIII, coincidint amb un període de millores tècniques a molts nivells, entre els quals l'agrícola, a més d'un important i destacadíssim augment demogràfic, que va propiciar una ampliació de les zones de conreu i també la construcció de noves masies o l'ampliació de les existents.
És habitual a les àrees de muntanya que les masies comptin amb diverses trumferes per tal de poder emmagatzemar i guardar les patates o els trumfos. Les característiques d'aquestes estructures faciliten la conservació de les patates, proporcionant unes condicions de temperatura i humitat òptimes. Tot i que existeixen trumferes de formes molt diverses, generalment acostumen a presentar totes elles unes característiques més o menys comunes; moltes estan construïdes a redós d'un marge, properes als camps de conreu, la seva estructura sovint és parcialment excavada al terreny natural, una orientació adequada, etc. Acostumen a presentar dues obertures, una boca principal situada arran del terreny per realitzar les primeres càrregues de patates dins l'estructura però sobretot per facilitar-ne la posterior descàrrega, i una obertura situada a la part superior per on s'anaven abocant la resta de trumfos fins omplir-la totalment, llavors es tapava l'obertura amb fustes, pedres o altres materials i terra.