Tradició del treball del guix

Vilobí del Penedès

El procés d'extracció i elaboració del guix es va fer fins al segle XX de manera molt artesanal, sense canviar pràcticament res en la seva tècnica. Malgrat que a finals del segle XIX van apareixer un espais anomenats fàbriques que van substituir els antics forns i molins, el sistema i la tècnica era pràcticament la mateixa. Només a partir del 1966 amb l'aparició dels forns rotatoris el sistema es va modernitzar substancialment.

Extracció: En principi el guix s'arrancava de la guixera de forma molt manual, amb pics, xapos i pales. La pedra era sempre arrancada en bancs, a fi de poder anar escal·lant pel pèlag. La única variació que es va incloure al segle XX en el procés d'extracció, va ser la utilització de dinamita que permetia arrancar el mineral mitjançant barrinades. Malgrat tot, sempre calia acabar d'arrancar-lo per mitjans manuals.
El transport es va fer fins a mitjans del segle XX en carruatge, i després en camions.

Cuita: Un cop arrancada la pedra es col·locava en sacs, i es duia al forn , on s'efectuava la cocció en forns. Dintre dels forns, es col·locava una capa de pedra de guix, i una capa de trocs (fogots) de llenya, una altra capa de pedra de guix, i una altra capa de trocs o fogots de llenya, fins que s'omplia el forn. La última capa era de pedra, a fi d'assegurar que la cocció quedava ben tapada. La cocció durava unes dotze hores aproximadament, fins que el guix es deshidratava. Fins al segle XIX la cocció s'efectuava en forns tradicionals, construïts a l'entorn de les guixeres, aprofitant el pendís del terreny. Consistia en una cavitat de forma circular anomenada caixa, dins on s'aixeca per tot el voltant una gruixuda paret feta de pedres en sec, que un cop s'aforava a arran de terra, seguien amb el mateix paredat ordinari però molt més guixut. Es cobria generalment amb volta, i es deixava una boca per on s'introduïa el guix i el combustible. A sota, i aprofitant el pendent de la muntanya, es deixava una petita cavitat coberta amb una volta rebaixada per guardar la llenya. Normalment al costat del forn s'ubicava un espai destinat a molí. A finals del segle XIX i amb la instal·lació de fàbriques, el guix es traslladava en carruatge o bé amb camions (al segle XX) a dites fàbriques, on es trobaven els forns. Malgrat l'aparició d'aquests edificis anomenats fàbriques, el sistema de cuita continuava sent el mateix. La única diferència era que els forns eren molt més grans, i en podia haver més d'un. Normalment a les fàbriques, cada dia es feia una formada, mentre que als forns tradicionals devia fer-se de forma ocasional.
Els forns continuaven funcionant amb llenya. Eren els anomenats “fogots” o troncs que es cremaven. Per tant, paral·lelament a l'activitat guixera, hi havia una altra indústria derivada de la necessitat de combustible. Normalment eren els pagesos de les poblacions veïnes (Guardiola de Font-Rubí, La Llacuna etc.propietària de bosc, que quan feien la neteja dels seus boscos, tallaven el trocs a una mida assequible, i els venien per les guixeres. Hi havia per tant una serie de persones a Vilobí, que es dedicaven a “Traginar Fogots”, és a dir, a anar a buscar i comprar troncs a les poblacions veïnes, per traslladar-los en carruatge i vendre'ls a les fàbriques de guix”. El consum de fusta era considerable, ja que s'acostumaven a cremar uns 300 fogots en cada fornada, i s'ha de tenir en compte que s'acostumava a fer una fornada diària.
A partir del 1966 i amb la fusió de les fàbriques, es van abandonar els forns de llenya per forns rotatoris.

Moldre: Un cop el guix estava cuit s'havia de moldre. Fins a l'aparició de les fàbriques l'espai per moldre acostumava a trobar-se al costat del forn. Es tractava d'un espai cobert on es disposava un corró trapezoidal amb un eix, lligat a un pal fixe per una banda, i a un animal per l'altre, que al donar voltes movia el corró sota el qual s'havia col·locat el guix, i l'esmicol·lava.