Sistemes tradicionals d'explotació agropecuària a Can Pèlecs

Matadepera

La família de l’Alba porta la masoveria de can Pèlecs des de fa 32 anys, quan els seus pares la van agafar provinent de Santa Oliva, al Baix Penedès. Des de llavors han treballat la terra de la finca, que havia arribat a tenir fins a 160 ha. Però l’Alba ha anat introduint sistemes tradicionals per tal d’aconseguir una explotació ecològica sostenible en un afeblit sector primari, dins un parc natural com és el de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac.

Otero (2007:53) explica que l’explotació ecològica de Can Pèlecs reprèn la seva activitat l’any 2003 amb els objectius de recuperar agrícolament la finca i contribuir a recuperar el mosaic agroforestal del Parc; treballar la finca segons els principis de l’agricultura ecològica, fer de la pagesia la font d’ingressos i crear un espai de salvaguarda d’espècies o variants hortícoles i fruiters.

La superfície agrícola és d’unes nou hectàrees, de les quals aproximadament la meitat es troba en guaret; la resta es destina a horta intensiva, horta extensiva i camps d’extensiu. Als horts intensius es porta a terme una producció hortícola i es preveu la priorització de les varietats locals respecte de les comercials i la seva comercialització. Als camps d’extensiu conreats, durant la campanya del 2005 s’hi va sembrar melca (Sorghum bicolor), destinada a la producció de farratge i la multiplicació de llavors.

L’agricultura ecològica utilitza un conjunt de tècniques per augmentar la fertilitat del sòl sense utilitzar adobs químics. A can Pèlecs el compost es produeix a la mateixa finca, adobs en verd i aportació de fems i gallinassa seca. Una altra tècnica utilitzada per evitar l’esgotament de nutrients és la rotació i l’associació de conreus, ja que els diferents sistemes radiculars exploren profunditats diferents del sòl, a la vegada que algunes espècies compensen l’efecte d’altres que consumeixen més nutrients. Per dotar l’agroecosistema de can Pèlacs d’estabilitat ecològica i econòmica enfront de les pertorbacions, s’intenta que el conjunt de varietats i espècies que es conreen (alternativa) sigui el màxim de diversa. El control de plagues també segueix els principis de l’agricultura ecològica i es basa en l’elecció correcta del material vegetal, la situació adequada del conreu en la rotació i la utilització d’algunes substàncies de síntesi permeses per la normativa del Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE) o preparats a base de derivats de plantes, com cua de cavall (Equisetum sp.) macerada.

L’explotació es beneficia de l’existència d’un entorn forestal adjacent, que ofereix refugis i fonts d’aliments a insectes amb capacitat de control de plagues, augmenta la biodiversitat edàfica i contribueix a la fertilització dels conreus en contacte amb el bosc per efecte d’algunes espècies lleguminoses pioneres com la gatosa (Ulex parviflorus) i la ginesta (Spartium junceum). També proveeix de productes per a l’explotació –biomassa que es composta–, per a l’autoconsum –llenya, bolets, plantes aromàtiques i medicinals, fruits silvestres. Les plantes adventícies són considerades un element més de l’agroecosistema per les seves funcions de control de l’erosió o de subministra-ment de matèria orgànica.

L’activitat ramadera es planteja com un factor complementari a  tota explotació agrícola i es fa amb els mateixos criteris de sostenibilitat. Tot i els plantejaments inicials i que la recuperació de l’activitat agrícola i ramadera pretén anar més enllà d’una motivació nostàlgica o antropològica, i es presenta com una estratègia de gestió ambiental de l’en-torn i d’implicació social dels habitants del municipi, la realitat és que, actualment, el rèdit econòmic és nul per circumstàncies tant conjunturals com estructurals, però la potencialitat del plantejament pot servir de desenvolupament de projectes satèl·lits fonamentals per al sosteniment i enriquiment del parc. Com conclou encara Otero (2007), La incorporació d’estratègies de desenvolupament i consolidació de les activitats agrosilvopastorals sostenibles i la consideració de la dimensió ambiental del sector primari com a element central en la gestió dels espais naturals protegits són clau per a l’èxit de la conservació de la natura.