"A resguard de l'oratge de marina/en la pau del silenci compassat/et recordo ballant una sardana/fent rotllana amb la gent de Canyamars. Com la canya fent aplec/no és mai sola al canyamar,/així et penso trobar,/sempre acompanyat pels teus germans. Sota el pi que verdeja la muntanya,/en la lleu sintonia natural,/per tu canta aquest cor una sardana/en record d'aliança personal. Com la canya venç el riu/arrelant-se sempre en grup,/així cerco jo aixopluc/entre el bon caliu de vells amics. I quan, tot de cop, amb la ventada/la canya s'ajeu al seu passar,/com si fossin mans que fan sardana,/les altres la recolzen sens dubtar. Voldria jo com tu trobar-me,/voldria jo també sentir-me/envoltat de tots aquests germans/agafats de les mans, fent sempre el cercle gran. L'alè del teu amic has de sentir-lo,/el foc del teu germà has d'avisar,/que junts es fa la vida més sentida/perquè és molt buida la mancança d'un company. I si lluny d'aquí estàs tot sol,/si se t'esborra la memòria que a tu et troben a faltar,/l'alè del teu amic has de sentir-lo,/el foc del teu germà has d'avivar,/i canta amb tots nosaltres la sardana/que sigui ja per sempre dels amics de Canyamars".
