Santa Maria d'Ullastrell

Ullastrell

Les primeres referències sobre l'església de Santa Maria d'Ullastrell ens situen a mitjans del segle XIX. A finals de setembre de l'any 1849, el rector mossèn Tomàs de Montagut i de Villar, envià un comunicat al vicari general i governador de la Diòcesi de Barcelona, mossèn Felip Bertran, manifestant la necessitat de reconstruir i ampliar l'església de Santa Maria d'Ullastrell. En el primer projecte, que es desestimà al cap de vuit anys, es volia fer una reparació general del temple i construir dues capelles laterals dissenyades per l'arquitecte terrassenc sr. Canals. Aquest projecte no es dugué a terme i fou reemplaçat pel definitiu, amb l'estructura exterior del temple que coneixem actualment, l'ampliació de la nau principal i la construcció d'una sola capella lateral a la banda de migdia. En una referència recollida al Llibre d'Actes i datada el 14 d'abril de 1861, es menciona la manca de materials per continuar les obres de l'església. Així doncs, aprofitant que la capella de Sant Miquel (del barri de can Gras) estava força enrunada i que ja estava suspesa per al culte, es va demanar permís al Bisbat i a dos propietaris més, per tirar-la a terra i aprofitar els seus materials. Aquests veïns eren en Joan Escayol de cal Bisbe i en Joaquim Rodó de cal Tio. La cerimònia de benedicció i col·locació de la primera pedra es va fer el dia de Reis de l'any 1858. Al cap de vuit anys, el 15 d'agost de 1866, festivitat de la Verge Assumpta i Festa Major d'Ullastrell, el sr. arxiprest de Terrassa Joaquim Coll, per delegació del bisbe de Barcelona monsenyor Pantaleó Montserrat, va procedir a la benedicció solemne del temple. El 21 de gener del 1940, el rector de la parròquia mossèn Lluís M. Vidal i Bosch envià un escrit al Servei de Regions Devastades de la Diputació Provincial de Barcelona, on s'especificava que l'església havia estat destruïda parcialment pel saqueig i l'explosió d'un obús. En concret, els danys foren: destrucció de l'altar major i dels laterals, el púlpit, els confessionaris, les piques d'aigua beneïda, vidrieres, una part de la coberta i de la volta, la creu de la façana, desperfectes al campanar i desaparició de les campanes (les van fondre l'any 1936 per fabricar material bèl·lic). La reconstrucció comptà amb la creació d'una comissió de veïns. Sembla ser que la restauració la dugué a terme l'arquitecte Alexandre Tintoré. El 14 de maig del 1942, mossèn Lluís M. Vidal i Bosch va beneir una nova campana per al temple de nom "Josepa-Francesca", apadrinada per Josep Rodó i Montmany i Francesca Rodó i Casanovas. El Bisbat donà 600 quilos de ferro vell per la seva fabricació i va ser fosa per M. Mestres de Barcelona. De les quatre campanes actuals és la més gran i està orientada a la plaça. La campana orientada a tramuntana pesa 199 kg, porta el nom de "Josepha" en honor al seu padrí Josep Rodó i Palet, es va fondre l'any 1908 per Juan Decausse i refosa per Rifer el 1999. La tercera campana, amb el mateix pes que l'anterior i orientada a ponent, fou fosa l'any 1961 per Salvador Manllús de València. Porta els noms de "Maria-Josep-Montserrat" i està apadrinada per Maria Josep Latorre Fornell. La quarta campana, de 330 kg. I orientada a migdia, porta el nom de "Petra-Sebastiana" i fou finançada amb diverses col·laboracions de veïns. Va ser fosa l'any 1908 per Juan Decausse de Barcelona. El dia 3 de juny del 1979, a les 9 menys deu minuts, es va esfondrar una part de la volta i la teulada de l'església, matant dues dones que romanien a l'interior del temple després de la missa, la Raimunda Roure "Mundeta" i la seva jove Caterina Amat. Segons l'informe de l'arquitecte municipal, la volta es va esfondrar per causa del despreniment d'una biga completament corcada i també per l'abundant pluja caiguda uns dies abans. Sembla ser que quatre anys abans ja havia estat necessari reparar la teulada de l'església. Per a la reparació del temple, feta amb gran celeritat, es recolliren quantiosos donatius entre la població.