“En un poble de Catalunya / a on l’alba hi besa amb la seva llum / a on les muntanyes fan rodona / plenes de vida i de perfum, / canten la gent a Santa Llúcia / fent-li ofrena del seu cor / càntics de glòria i alabança / amb el seu més tendra amor, / com les muntanyes rodones / nosaltres també et farem / estirant els nostres braços / quan la sardana et ballarem
Ho! Santa Llúcia, goig de Rupit / dona aquest poble cristià i petit / gràcia de la teva llum / que del cel ha florit, / de tots llocs arriba aquest poble tota la gent / per veure a Santa Llúcia, / les sardanes a Rupit van a ballar / el jovent cantant somrient / i quan salten la cobla / puja fins dalt del cel / el vell cant català / i fins dins la capelleta / sembla ja que Santa Llúcia vol també saltar.
L’aire que passa, s’emporta / del seus vells càntics, tot el seu só / el va escampant per les muntanyes / que també cantem amb el ressò / una cançó per Santa Llúcia / que es l’aimada de Rupit / una cançó que tots la porten / molt en el fons del seu pit / com les muntanyes rodones / nosaltres també et farem / estirant els nostres braços / quan la sardana et ballarem”.
