En el primer quart del segle XX, quan s'apropava la festivitat del Reis, les noies de diferents barris o carrers es reunien per veure qui faria de reina aquell any, continuant així el costum que havien vist en els més grans. Joan Amades assenyala que a la vigília de Reis, sortien unes dones, vestides de manera extravagant, que feien el paper de reines. Se situaven en punts determinats de la població, on les anava a trobar la mainada i els demanava coses. Elles recomanaven als nens que fossin bons minyons i els prometia, amb veu estrafeta a fi de no ésser conegudes, atendre els seus desigs i portar-los força coses. Representaven les missatgeres dels reis de l'Orient, havien de tenir entre vuit i quinze anys i saber interpretar bé el paper. Entre els anys 30 i 32 van començar arribar els tres reis amb els seus patges. Els reis i les reines van conviure uns anys però en alguns barris les reines van desaparèixer. Després de la Guerra Civil, aquest costum va decaure i van passar a ser personatges de domicilis particulars, que a vegades s'hi acostaven alguns veïns. Els reis van anar agafant més protagonisme i cada any se'ls feia una festa més lluïda. Durant els anys quaranta i cinquanta es va recuperar aquest costum i a la reina - Eugènia Mollfulleda- l'anava a veure pràcticament tot el poble fins l'any 1991, que va sortir per últim cop. Cada vegada la vestimenta, el pentinat, el discurs de benvinguda, els complements (corona, llaços); s'havien treballat més, fins a crear un personatge força atractiu que tingué molt èxit. Però la reina va haver de compartir la mateixa feina amb els patges reials que recollien, a diferència de la reina, els missatges escrits.
