Refugis de la guerra civil al camp d'aviació de la República

Òdena

Segons Josep-Vicenç Mestre, "la creació de l'aeròdrom d'Òdena es remunta a la guerra civil, quan per motius militars foren ocupats diversos terrenys per utilitzar-los de camp d'aviació i servir d'enllaç a l'exèrcit republicà, adscrit a la Tercera Regió Militar. El mes de juny de 1938 restaven al càrrec de l'aeròdrom el capità Gregorio Sanahuja Manzanedo i el sergent Pio Ferrer Itarte, tal com consta en la nota-justificació de revista del "aeródromo de Odena".
Un cop finalitzada la guerra a petició de la "Jefatura Regional Aérea de Levante" es féu una relació dels propietaris afectats per l'ocupació de l'aeròdrom: "herederos de Juan Vives Gibert, Agustín Prat Llorens, José Bisbal Jorba, viuda de José Enrich Aribau, José Seuba Prat, Ignacio Figuerola Pons, José Doménech Figueras, José Tardá Mensa, Agustín Puiggrós Casanovas, Francisco Prat Casals, viuda de José Casanovas Martí, herederos de José Morera Alsina, José Llacuna Bujons, José Figueras Mestres, Antonio Doménech Prat, Luís Trullás Puiggrós, vídua d'Isidro Ribera Closa, José Torras Vallés, Carlos Viadiu Bosch, Juan Torres Claret".
El mes de juny de 1939, l'Ajuntament d'Òdena va reclamar els terrenys per ser retornats als seus propietaris i utilitzar-los agrícolament, puntualitzant "si no interesase al Glorioso Ejército Nacional la utilización del aeródromo, con objeto de dedicarlos de nuevo a tierras de labor, contribuyendo así con el mayor entusiasmo al resurgimiento agrícola español".
En el perímetre del camp d'aviació republicà es varen bastir un conjunt de refugis per
protegir al personal en el moment d'un bombardeig. En cas d'atac inesperat, els avions no
podien enlairar-se i els aviadors i personal de servei havien de deixar l'avió, abandonar el
camp i refugiar-se el més aviat possible. Hi havia tres categories de refugis: elementals,
mitjans i principals.
El mes d'agost del mateix any el governador militar de Barcelona va autoritzar a l'Ajuntament d'Igualada a retornar als propietaris els terrenys utilitzats. L'Ajuntament d'Òdena va protestar alegant que aquesta potestat corresponia a Òdena, tot i tractar-se del seu terme municipal. Sembla que la problemàtica pel que fa a la jurisdicció sobre l'aeròdrom ja té aquí els seus primers altercats, tot i que sempre apareix citat a la documentació de l'època com aeròdrom d'Òdena.
L'any 1959 l'Ajuntament d'Igualada va comprar els terrenys al mateix lloc on havia estat l'aeròdrom republicà per ubicar-hi l'aeròdrom "General Pere Vives Vich". El 1961 els dos ajuntaments van establir un conveni de funcionament de les instal·lacions, per qual s'autoritza la construcció del camp de vol dins del terme municipal odenenc, reservant-se el seu ajuntament d'una forma clara i expressa la potestat jurisdiccional sobre tot el territori on s'emplaça l'aeròdrom i les dependències annexes.
El 1965 l'Aeroclub Barcelona-Sabadell va formar una nova secció de vol sense motor a l'aeròdrom. Segons publiquen els mitjans de comunicació: "L'Ajuntament igualadí estudia un projecte d'aeroport. Els terrenys són d'Igualada malgrat s'ubiquin a Òdena".