Rectoria de Gisclareny

Gisclareny

L'orígen d'aquest edifici possiblement es remunta en época medieval quan al costat de l'església del Roser hauria existit algun tipus de construcció, per ara completament despareguda. L'edifici que ens ha arribat als nostres dies sembla correspondre a una obra de mitjans del segle XVII o principi del XVIII, coincidint amb el canvi i trasllat de la parròquia de Gisclareny al veïnat del Roser. L'origen de les rectories es remuntaria arran de la reforma eclesiàstica portrada a terme arran del concili de Trento. De fet en aquest concili s'estableixen un seguit de canvis litúrgics com per exemple la defunció de la confessió com a sagrament i l'obligació de la confessió i comunió anuals que donava un cert poder als clergues per sobre dels seus feligresos. A més l'establiment de de l'anima del purgatòri i l'obsessió por a la mort donava un cert poder als clergues que juntament amb l'enfortiment del celibat diferenciava el clergat respecte la resta dels feligressos. Val a dir que es va posar en àmfasi la formació de rectors que els diferenciava de la resta atès que tenien coneixements de lectura i escriptura i això mostrava encara més la seva diferenciació social. Aquest fet juntament amb l'accés a la recapatació de rendes i impostos la vinculava amb el poder i l'estat. L'església de l'època moderna establia un triple control, el financer basat en la recaptació dels censos i primicies; el control administratiu dels individus a partir dels set llibres sagramentals i el control de les seves relacions socials mitjançant les parròquies. El centre on es portaven a terme aquestes tasques eren les rectories que s'erigiren al costat de l'església. Aquest en seria el cas de Gisclareny on hi consta un rector instal·lat el 1782 a l'emplaçament actual declarava uns ingressos nets de 350 lliures anuals (martín, 2005 p. 28-29). Els anys anteriors la rectoria era a sant Miquel. A més amés al tenir una majoria de població basicament analfabeta, el rector era l'únic que sabia llegir, fet que tribem moltes vegades actuant an funció de notari i escrivent. Aquest fort prestigi social el vinculava amb les famílies més prestigioses i benestants que en el cas de Gisclareny corresponia a les famílies de Josep Tor de Cal Corominas o els Bover de la gran masoveria del Puig. En el cadastre de 1776, la rectoria esmentada com a "comuns rectoria" pagava 10 sous i 6 diners de cadastre reial. En quant als rectors de la parròquia del Roser, pensem que el primer que ocupà l'emplaçament del lloc existent t en seria Josep Tor (1689-1710) que intercanviava aquesta rectoria amb la de Sant Miquel i el seguiria Francesc Bassa, (1710-17), Julià i Martí Bover ( 1717-1780), Miquel Cabanes ( 1782-1802), Francesc Curiiu (1806-1810), Pere Cdony (1810-1813), Josep Vilaró (1815-1819), Josep Sala (1821-23), Josep Segret (1837), Josep Badia (1847), Jaume Clotet (1849-63), Joan Marlans (1865-66), Miquel Rotllan (1866-96), Jaume Torné (1896-98)i Lluís Quer (1899-1904) entre els més importants. (Martín, E; 2005. Annex. 17). La rectoria també va jugar un paper important en la compra de terres a canvi de censals (Martín, 2005, p.30). La rectoria va ser abandonada per la guerra civil (1936-1939) i després va ser restaurada com a segona residència Consta que de tot aquest munt de rectors Josep Tor i Francesc Pujol en van ser els fundadors de la causa Pia (Martín. P.34)