"Vallirana!...Ets xamosa!... Com tu rius enmig la flaire que l'espigol llença en l'aire, de ta contrada verdosa! Que en son de bells els turons que et voltejen i coronen, els ocells que t'enraonen, i els pinars dels teus entorns! Mes, quan miro tes boscúries, revenen dins ma ment quells jorns de sofriment, gràvids de penes i angúnies. El temps aquell del terror, quan en negra nit s'oien descàrregues que es fonien amb esgrip esglaiador. Quan amb sang santa banyada ere'ts, per serres i plans, tu, de caritat portada donaves als morts descans. Ben haja ton poble aimat! Ben haja tot el qui et governa! Que el bon Déu, la vida eterna en dongui en premi doblat. Però avui jo et veig, joiosa, gaudir el jorn que glaties: ja tindrà monges per guies ta mainada tan xamosa!... No és la pedra d'eix convent, que a la terra ja hi reposa, una penyora reclosa del teu goig és avinent? Plagui al cel s'alci a tot pler l'escola per ta fillada, sota l'ombra benaurada de la Verge del Roser. Oh Maria, dolça Mare! Nostra Reina i protectora! No en sereu, Vos, la Senyora d'aquest convent que naixerà? A reveure, Vallirana! Grat record de tu ens portem. Si Déu vol, ja tornarem en diada no llunyana. Oi que sí, colla galana? Visca, visca Vallirana!...".
