Des de molt jove va tenir una vida compromesa amb moviments antifranquistes i d'esquerra. Va pertànyer al Sindicat Democràtic d'Estudiants i va ser detingut per primer cop el 1966 durant la Caputxinada. L'any següent, 1967, va passar a formar part de les Joventuts Comunistes del PSUC i més tard s'incorporà al PCE(i) la seva evolució ideològica es va orientar cap a posicions lligades a l'autonomia obrera, l'anarquisme i va entrar en contacte amb els grups més radicals del moviment obrer de començaments dels anys setanta a través de les Plataformes de Comissions Obreres, amb les quals col·laborà en les revistes Qué Hacer i Nuestra Clase. L'any 1969 va formar part activa de la vaga de l'empresa Camy i ha d'exiliar-se a Tolosa de Llenguadoc.
A Tolosa de Llenguadoc, aprofitant la seva activitat com a tipògraf de professió, va editar diverses publicacions de lluita obrera, com ara el Diccionario del Militante Obrero o el Movimiento Obrero en Barcelona, així com fulls de propaganda contra les eleccions sindicals de la CNS del 1971.[1]
Va col·laborar en la constitució del MIL després d'entrar en contacte amb els joves llibertaris francesos Jean Claude Torres i Jean Marc Rouillan, aquest últim fundador del grup Action Directe. El nom del moviment escrit en xifres (1000), ja havia aparegut per primer cop als fulls de propaganda del 1971.[1]
El 25 de març de 1971 va ser detingut per la policia quan intentava entrar a Espanya, juntament amb Rouillan, en un cotxe robat. Portaven una pistola automàtica i propaganda del x1. Fou empresonat a França i no sortí fins a començaments de l'estiu de 1972.
El setembre de 1973 va tornar a ser detingut juntament amb Josep Lluís Pons Llovet després d'atracar una sucursal de La Caixa a Bellver de Cerdanya. Fou empresonat i ja no sortiria fins a l'abril de 1976, quan va participar en l'espectacular evasió de la presó de Segòvia amb un grup de presos d'ETA. L'endemà de la fugida, dia 6 d'abril de 1976, fou mort per un tret de la Guàrdia Civil, als afores d'Auritz (Navarra), quan intentava arribar a la frontera francesa.[3] Oriol Solé Sugranyes va ser enterrat al poble de Bor (Cerdanya.)
