Pineda de can Parellada

Montornès del Vallès

Les pinedes són comunitats vegetals transitòries, que si no són alterades tendeixen a desaparèixer i esdevenir boscos d'alzines i roures, per les següents raons: a) Sota els boscos espessos de pins vells no creixen pins joves, però en canvi hi creixen roures i alzines joves. B) Sota els boscos densos d'alzines i roures és molt difícil trobar un pi jove; si en trobem algun és sempre en indrets que, pel motiu que sigui, són poc ombrejats. En la contínua lluita per la llum que té lloc als nostres boscos, a la llarga, els pins acostumen a ser desbancats per alzines i roures, els quals formen boscos que esdevenen permanents si no són sotmesos a alteracions profundes (rompudes, incendis continus,..) i el clima no canvia massa. Els estudis de la variació del pol·len durant l'holocè (darrers 10.000 anys) demostren que, abans de l'expansió de l'agricultura, els pins eren molt més rars que actualment. El caràcter secundari de les nostres pinedes, determina que, així com en el cas de l'alzinar i la roureda ens referim a un conjunt de plantes que acostumen a viure-hi associades, en el cas de les pinedes, això no és possible. Sota els pins podem trobar brolles, prats secs, joncedes, garrigues i bardisses. També hi pot haver roures i alzines joves (amb les seves plantes associades), els quals, si es deixa progressar, a la llarga constituiran alzinars i rouredes que substituiran les pinedes. Les pinedes són comunitats vegetals en què dominen els pins. Les pinedes, especialment les de pi blanc, condicionen poc la vegetació que creix sota seu perquè les capçades esclarissades dels pins ombregen poc. L'ombra dels pins és plena de clapes lluminoses i és suportable per a la majoria de plantes. Això és sobretot vàlid per a les pinedes velles, perquè a les poblacions denses de pins joves la densitat de l'ombra augmenta. Els pins fan poca ombra i, a causa de la resina que contenen. També tenen virtuts: són estoics colonitzadors capaços de viure en sòls esquelètics i, per tant, són una bona arma per lluitar contra l'erosió; aporten matèria orgànica que contribueix a la millora del sòl i al possible arrelament d'espècies amb més exigències edàfiques i, la seva ombra, tot i que poc densa, manté unes condicions d'humitat superiors a les del camp obert, afavorint la germinació de llavors de plantes d'alzinars i rouredes. S'ha dit que les pinedes preparen el terreny als alzinars i les rouredes. Això, referit a sòls alterats i considerat a llarg termini, sembla força evident; cal tenir en compte que un cop roures o alzines recobreixen la major part del sòl, s'arriba a una etapa que pot durar dècades en la qual els vells pins que creixen per sobre seu deixen de ser protectors per esdevenir competidors. En aquest punt, una tala selectiva dels pins o un incendi que mata els pins, però només afecta la part aèria de roures i alzines, poden accelerar el procés que porta cap a la vegetació potencial. El pi blanc és una espècie clarament autòctona, i el pi pinyoner (Pinus pinea) sembla que va ser introduït a Catalunya en època antiga (romana?) procedent de la Mediterrània oriental (Creta?). Actualment el trobem totalment naturalitzat. Al Vallès el pi pinyoner no presenta una distribució uniforme, forma clapes on sovint se'l troba, acompanyant o més rarament dominant, amb el pi blanc. Els humans, en general, valorem molt més el pi pinyoner que el pi blanc i de motius no ens en falten: tant una espècie com l'altra fan pinyons comestibles, però la primera els fa molt més grossos (el pi blanc té el mal nom de pi bord en relació amb aquest fet). El pi pinyoner fa uns troncs més rectes, la seva fusta és de qualitat superior i, des del punt de vista estètic, també és molt valorat per la seva capçada regular més densa i d'un verd més intens que la del pi blanc. A tot això encara s'hi pot afegir un parell de fets no tan coneguts: el pi pinyoner suporta millor les baixes temperatures i les erugues de la processionària l'ataquen molt menys que a la resta de pins.