Palau dels comtes de Plasència- la Casa Gran

Santa Margarida de Montbui

La primera referència històrica que tenim de l'existència d'una casa fortificada o domus nobiliària al nucli de Santa Coloma de Montbui es remunta a l'any 1150. Aquesta es configura com el centre del domini dels Montbui sobre el terme i com a una de les seves bases d'operacions en els enfrontaments que sostenen ara contra els Cardona, ara contra els batlles d'Igualada. Aquesta anirà substituint la centralitat que, fins el segle XIII, ostentarà el castell de Montbui com a lloc central del domini del casal de Montbui, tant en el pla militar com en l'econòmic. L'edifici actual del Palau dels comtes de Plasència està lligat a l'evolució històrica de la família dels cavallers de Montbui entroncada amb els comtes de Plasència a començaments del segle XVI. La primera menció documental al llinatge dels Montbui data de l'any 1013, en que actuava com a veguer del comtat d'Osona Raimundus de castri Montis Boy. L'any 1166 apareix citat Berenguer de Montbui, castlà del terme de Montbui en nom del bisbe de Vic. Aquest llinatge es troba ben historiat fins al segle XVI. Època en que és un fet comú, l'entroncament de la noblesa catalana amb cases nobiliàries d'altres regnes peninsulars. En el cas dels Montbui, la unió va ser amb una branca de la família aragonesa dels Lanuza, que tenien la consideració honorífica de ricos hombres de Aragón i que havien ostentat hereditàriament el càrrec de Justícia Mayor de Aragón. La branca catalana del llinatge dels Lanuza s'origina amb Claudi de Lanuza i de Torrelles-Gurrea, que era gentilhome del rei Carles I i posseïa diverses baronies i dominis catalans. L'entroncament dels Lanuza amb Montbui es produí a inicis del segle XVI per mitjà del matrimoni entre Claudi de Lanuza i Anna de Montbui, hereva del llinatge. La titularitat del domini passà després al seu fill Claudi de Lanuza i Montbui, que l'any 1551 es casà amb Isabel de Grimalt. L'any 1611 el rei Felip III atorgà a la branca aragonesa de la família Lanuza el títol de comtes de Plasència, i al quedar aquesta branca sense successió, el títol passà el 1643 a la branca montbuienca. Un esdeveniment transcendental tingué lloc el 1633, arran de la transacció pactada entre Enric Folch de Cardona i Bonaventura de Lanuza i Montbui, per la qual fou adjudicada al comte de Plasència la jurisdicció alta o mer imperi sobre el castell i terme de Montbui. Aquesta època, al tombant dels segles XVII i XVIII fou sens dubte la de major presència i protagonisme dels comtes de Plasència sobre les terres del terme de Montbui. Hom atribueix a aquests anys (1633), la construcció de l'edifici de la Casa Gran, com a residència senyorial de la família, a la plaça Major, davant de l'església parroquial, sobre les restes d'una antiga domus senyorial. En el darrer terç del segle XVII es troben documentats diversos actes socials de la família, com patronatges, natalicis, etc. I és descrita l'existència a la casa d'un oratori i d'una presó. La seva utilització quotidiana degué decaure probablement després de la guerra de Successió, quan el domini feudal dels Montbui fou segrestat per la monarquia borbònica a causa de la filiació austriacista del comte de Plasència, que tingué un important paper en el setge de Barcelona. El darrer descendent masculí dels Lanuza fou Francesc Joan de Lanuza Montbui, qui havia acumulat un elevat nombre de títols i possessions, entre els quals el seu domini sobre Montbui havia quedat notablement desvaloritzat. La mort sense successió de Francesc Joan el 1754 va fer recaure el títol i les possessions en la seva germana Maria Helena Lanuza Montbui, marquesa vídua de Dos Aguas, llinatge originari del País Valencià. La titularitat dels marquesos de Dos Aguas es va mantenir fins al 1837 en que es produeix l'extinció dels drets senyorials i jurisdiccionals. Un cop abolides les jurisdiccions, la família restà com a propietària de la casa fins el 1886, any en el qual les darreres propietats de la família a Montbui foren venudes a Miquel Biosca d'Igualada.