Marjada de Can Rubaix

Vilassar de Dalt

Marges de pedra seca vinculats al cultiu que es van construir a la finca de la casa, aprofitant la presència de pedra abundosa al mateix indret i voltants. Són marges amb una tècnica molt perfeccionada, sense emprar cap lligam tot i que s'observen petites consolidacions realitzades amb argamassa per tal de consolidar-les. La funció principal d'aquestes parets de pedra, és la de sostenir la terra en els costers d'elevat pendent, creant feixes aptes per al conreu. La resistència dels marges es fonamenta en la utilització de les pedres més grosses per a la base o fonamentació, a partir de les quals es va pujant de manera atalussada adaptant-se al terreny, un bon travat o subjecció de les pedres i el reblat per la part interna del mur que després es colgarà de terra i que ha permès al llarg dels anys drenar el terreny sense que els murs pateixin per la pressió de l'aigua i puguin acabar enrunant-se. Encara que la majoria d'aquestes parets són verticals i no massa altes (no passen dels dos metres), n'hi ha alguna amb el perfil més atalussat.
Destaca l'escala volada formada per 6 esglaons, de pedra ubicada en una de les marjades al vessant de ponent de la finca. Aquests esglaons serveixen per accedir d'una feixa a l'altre amb major celeritat. Estan formats per lloses de pedra, de mida rectangular, que han estat introduïdes en el marge durant la seva construcció, durant el procés de fonamentació, amb un bon travat i reblat, és a dir, a partir d'una subjecció molt acurada de les pedres que conformen el mur exterior del marge i un reompliment amb pedregam de menor dimensió al darrera (que no serveixen per a altre cosa), amb l'objectiu de facilitar el drenatge.
La comunicació vertical entre les marjades dels horts, s'ha resolt no només amb la construcció de l'escaló volat o esglaó sinó que per sota mateix es pot observar un altra tipus de pujador, una doble paret de pedra seca lateral, amb 8 esglaons empedrats, que a més a més de permetre l'accés d'un costat a l'altre eviten que l'aigua arrossegui la terra.
En una de les parets, s'observa un aixopluc o barraca integrada al marge, d'un metre d'alçada aproximadament amb els brancals de pedra més grossa, coberta de lloses i una llinda no massa gran. La funció d'aquestes barraques és la de tenir-hi les eines i el canti o amagar-s'hi en cas de ruixat, sense poder-hi romandre dret.
La paret de tancament de la finca, segurament posterior a la construcció dels marges, està unida amb argamassa i presenta unes obertures de petites dimensions realitzades amb rajols, de forma triangular, anomenades també clavegueres que permeten que l'aigua d'escorrentia i la provinent del drenatge del propi terreny pugui sortir a l'exterior, evitant així que la paret pugui caure en un moment determinat.
L'abandonament progressiu de la vinya, la manca de gestió dels boscos, afegit a les nombroses urbanitzacions, han comportat la desaparició d'aquest tipus d'arquitectura popular tradicional. Les marjades de pedra seca del castell amb els diferents elements constructius relacionats, fan d'aquest indret un lloc excepcional que cal preservar.