Poema commemoratiu dedicat a les cases abandonades del Putxot, després de la fil·loxera. El poema presenta tretze estrofes de quatre versos cada una, una estrofa de tres versos (potser l'últim vers s'ha perdut) i dos versos finals. Els versos A i C són octosíl·labs, mentre que els B i D són heptasíl·labs.
Aquesta composició s'inicia amb un lament per l'aspecte ruïnós del barri, i amb el record de la gent que hi vivia anys enrere. Tot seguit, l'autor incita el lector a entrar a les cases sense por ja que, tanmateix, estan mig ensorrades. Un cop dins les cases, el convida a sentir el passat, que es respira a cada racó i omple l'ambient de tristesa. Ara el poema ens parla d'aquells temps, quan els pagesos veremaven, tot passant els dies amb allò just per viure: "un xic de blat per menjar". També ens recorda els moments de tempesta, quan dones i homes resaven perquè no fes malbé els conreus. Tot i els esforços, però, sovint la pedregada els deixava sense res. Tot seguit, el poeta es pregunta per què aquella gent no fuig, ja que, després del mal temps, no tindrà menjar per alimentar-se. El Putxot es queda sol, només dos avis hi resten (probable referència al Guenyo i a la seva esposa). No obstant, el poeta ens recorda que el pas del temps no perdona i que la parella d'ancians també morí.
