Aquest indret de Lliçà de Vall on actualment hi ha la urbanització que ha adoptat el mateix nom de “Sot dels Nostris” té associades algunes llegendes que intenten explicar el significat d’aquest topònim curiós.
Mossèn Joan Masó en un article a la revista “Fem Camí” recull una d’aquestes tradicions. El relat que en fa, on sembla posar-hi bona part d’ambientació i de collita pròpia, és el següent. A la zona hi treballava un grup d’homes que es dedicaven a fer feines de bosquerols i que anaven transitant pels rodals. El dia que feien festa anaven a comprar a can Xic, al barri de les Casetes, i a ca la Madrona, on es proveïen de vi i sovint acabaven ben trompes. Llavors el camí se’ls hi feia més estret, les pujades més costerudes i les pedres ensopegadores. “Al passar vora el forn d’obra, arran del bosc del Sot d’En Nostris, un dia es senten sorolls de cadenes, un altre es veuen bruixes que es converteixen en gossos i gats, pel que cal passar-hi abans de les dotze perquè després, tombada la mitja nit, les bruixes es tornen més folles i agressives. Hi ha qui des dels indrets del Sot d’En Nostris assegura haver vist llumenetes, com flames de foc que sortien de la terra que cobreix els recent enterrats i que eren les ànimes d’aquells difunts que imploraven sufragis i oracions per haver mort impenitents...”
L’autor García-Pey (1999: 158) ho explica de manera més concisa dient que “en aquest indret hi havia un bosc molt gran, fins al punt que la gent sentia basarda de passar-hi, ja que deien que se sentien els dimonis com hi arrossegaven cadenes”.
Una altra tradició, recollida en una revista local, diu que durant la Guerra del Francès va trobar-se or i, en dir-li a la persona que féu la troballa que havia de tornar-lo, els contestà: “És dels nostris!”.
