Segons la tradició local, fou un pastor de Cal Ros qui trobà la imatge dins del corcam d'un arbre; a l'intentar endur-se la al poble, la imatge desapareixia un cop i un altre del sarró del pastor, i era trobada de nou al seu lloc original. Això fou interpretat com que la imatge volia quedar-se en aquell lloc i se li construí una capella. En la mateixa línia argumental, existeix la tradició oral de que s'havia intentat baixar la imatge del santuari cap a la parròquia però que aquesta sempre tornava al seu lloc d'origen; també, en el marc d'una disputa entre Carme i Santa Margaida de Montbui (el santuari està al límit d'aquestes dues localitats), la imatge va ser traslladada a aquesta última població, però l'endemà la imatge ja estava de nou a l'ermita.
En un marc temporal més recent, la gent del poble explica que a principis del segle XIX les tropes franceses van intentar arribar al santuari de Collbàs convençuts de que amb la Mare de Déu s'hi guardaven tresors, però, sempre segons la tradició oral, quan l'escamot de soldats va intentar atravessar la carena una boira molt espessa els va impedir arribar al seu objectiu. Aquesta versió estava escrita, de manera commemorativa, a la paret de l'àbsis que es va enfonsar, però existeixen dues versions posteriors de la mateixa llegenda: una primera que no parla dels tresors de la Mare de Dèu, sinó que tan sols diu que al passar l'exèrcit napoleònic per la vall de Carme, la Mare de Dèu va omplir-ho tot d'una boira tant espessa que els francesos no van veure el poble i per tant no van causar cap perjudici de cap tipus als seus habitants. La segona versió afirma que l'exèrcit es va trobar l'espessa la boira venint de la Pobla de Claramunt, i que això els hi impedí veure el pas que dóna entrada a la vall de Carme. Sigui com sigui, és cert que enlloc ni en cap document s'ha pogut trobar constància de saqueigos o incidents violents per part dels francesos vers el poble de Carme.
