La Pubilleta de can Pi

Cervelló

Aquest és un dels poemes més tràgics i dramàtics de la poesia Catalana, un relat que, probablement, reflecteix un fet real. Diu així:

"Tenia cinc anys
i, pels viaranys,
com la perdiueta,
de l’alba a la nit
corria amb delit.
Més maca pobreta!
El rostre, preciós:
or el cabell ros,
la pell setinada;
les dents, pinyonets;
els ulls, estelets;
de tots estimada.
- Angelet del cel,
tothom amb anhel
li deia ma filla!
Si creixes així,
del Mas de can Pi
seràs la pubilla.-
Ella, sentir això,
deia: - Oh! Oh! Oh!
Que en tindré de coses!
Que rica seré!
Que maca aniré!
Que flors i que roses!
I anava al jardí
i es guarnia allí
el cap de ridorta,
i feia ramells
de llirs i clavells,
i, volta que volta!
Son pare era vell;
sa mare, com ell,
quaranta anys tenia.
- No temis ja pas;
pubilla seràs
d’aquesta masia.
- Angelet del cel
tothom amb anhel
li deia -, nineta!
Si creixes així
del mas de can Pi
seràs pubilleta.-

II
El mas de can Pi
un dia bullí
de tanta gatzara.
Hi havia bateig.
Em sembla que veig
al pare i la mare!
El vell, alegroi,
ja tenia un noi,
que son desig era,
- Veniu i mireu:
ja tenim hereu.
La meva fal·lera.-
-La mare amb neguit,
pensava, en el llit,
en la seva filla:
- Ja tot el que pot
tenir és un dot.
Ja no és pubilla.-
La noia, jugant
corrent i saltant,
cridava, innocenta:
- Ja tenim hereu,
veniu i mireu.
Ai, que estic contenta!-
I la gent entrant,
deia bromejant:
- I doncs, filla meva?
Què t’ha fet l’hereuet
que diu que t’ha tret
de caseta teva?-.
El pare que ho sent,
també li diu rient:
- Sí, sí, és veritat, filla;
l’hereu t’ho ha robat;
ja t’ha desbancat,
ja no ets la pubilla.-

III
- La noia d’en Pi
van començar a dir
està malalteta.
Va trista per tot,
no diu mai un mot...
Què et passa filleta?
- Res - ella va dient,
i flors va veient
i no se les posa.
- Pren un llessamí,
cull un tarongí,
arrenca una rosa.
- No -, diu quan ho veu -,
tot és de l’hereu;
ja no sóc pubilla.-
I així es va marcint
i es va esgrogueint.
- Ai, la meva filla!
Filla del meu cor!
Què tens, món tresor?-
plorant, li diu la mare.
- Mare, no em beseu
que són de l’hereu
aquests besos d’ara.-
Ja plora el petit,
ja li dóna el pit
la mare, angoixosa.
- Ell me l’ha robat! -
va dient, i s’abat
la noia, plorosa.
En va el pare diu
amb l’afany més viu:
- No temis, ma filla;
per això no se’t treu
si el nin és l’hereu
tu n’ets la pubilla -.
- Ai, no, pare; no!
Pubilla no sóc-
respon la pobreta.
I així es va aflaquint,
i així es va marcint
com una floreta.

IV
Al mas de can Pi
hi ha tant de tragí
que tothom va en dansa.
La noia se’ls mor.
La mare, quin plor!
Ja no hi ha esperança.
- Mare, no ploreu;
ja teniu l’hereu
per a consolar-vos.
- Ai, no, filla, no!
Jo em moro, si no
puc als dos besar-vos.
Quan està en perill,
tot el goig del fill
ens mata la filla.
Viu tu, mon tresor,
i tu del meu cor
seràs la pubilla.-
- Vaig, mare, sentint
que ja em vaig morint;
vestiu-me blanqueta,
i l’hereu, després,
que us doni diners
per fer la caixeta.
Preneu llessamins
colliu tarongins
i feu-me’n garlanda.
Si no ho vol l’hereu
no me la poseu,
ell, mare, comanda.
- Filla del meu cor!

La noia ja ha mort.
La mare la plora.
Un crit del cor treu:
- L’ha morta l’hereu!
I el veu a la vora.
I, donant-li el pit,
diu al nin petit:
- El plor, per ma filla.
Tu, hereu del tresor;
però... del meu cor
ella és la pubilla."