La noia cremada al forn de calç

Prats de Lluçanès

Antigament a prop de la casa de la Coma del Forn, de la parròquia de Santa Eulàlia de Pardines, al municipi de Prats de Lluçanès, hi havia un forn de calç, on hi van cremar una noia, tirant-la al foc de viu en viu.
S'explica que un vailet que guardava les vaques de la Biscola i es trobava molt a prop del lloc dels fets, tenia les vaques pasturant enmig del bosc, mentre estava en un petit turonet a l'ombra d'un roure. Feia calor i, recolzat a la soca de l'arbre, alhora que descansava, gaudia de la frescor de la seva ombra. Des d'aquesta talaia controlava el bestiar i passava el temps mirant com dos homes anaven peixent llenya a la boca del forn on feien una cuita de calç. Perquè la calç quedés ben cuita era convenient que el foc fos molt viu i constant.
Des del lloc on es trobava veia el forn per la part de darrera. De cop i volta van aparèixer dos homes que portaven armes per un camí que venia del bosc en direcció al forn. Van arribar davant del forn, es va sentir que parlaven, però amb la distància no es podia entendre res. Després de parlar una estona, els dos treballadors van marxar acompanyats d'un dels dos homes armats bosc enllà. Quan eren lluny de les envistes del forn, van arribar dos homes més que també anaven armats i portaven una noia jove molt maca, de cabells rossos i molt llargs. Junt amb la noia varen entrar al forn. No va passar gaire estona que van sortir del cobert que hi havia davant del forn, però sense la noia; van marxar pel camí d'on havien vingut. El que havia arribat primer va anar cap a on es trobava l'altre company que vigilava els treballadors. No van passar ni deu minuts que els dos homes eren fora quan van tornar els dos treballadors que feien foc al forn. Van continuar fent foc els dies que faltaven fins a tenir feta la cuita de calç.
El bover portava el dinar al sarró i s'estava tot el dia fora amb les vaques, sota el roure, on hi havia bona pastura i les vaques es portaven bé. Va dinar, però sense perdre de vista el forn per veure si la noia apareixia per algun lloc, però no la va veure mai més. El noi no va dir res a ningú del que havia vist, no fos cas que en algun moment de distracció hagués marxat sense que ell se n'adonés.
Diu que ja feia molt temps que el forn no cremava quan va començar a córrer la veu que en aquell lloc hi sortia por. La gent sentia molts sorolls i com uns gemecs de persona. Als capvespres, i algun dia fins ben entrada la nit, sobre el forn apareixia una creu vermella, deien que era com si fos de ferro roent, amb una espècie de cerclada d'un color platejat molt intens. La gent de la contrada estava un xic espantada amb la por que sortia en aquest lloc.
Un dia algú va preguntar al bover de la Biscola:
-Tu, vailet, que guardes les vaques prop del lloc, no has pas vist res d'estrany a la vora del forn de calç?
-Doncs no, hi passo molts dies i tot està com sempre, el forn està parat i ja fa molt temps que no hi couen calç.
-No has sentit a dir que allà hi surt por?
-Doncs no, però si que un dia vaig veure com una noia acompanyada d'uns homes que portaven armes entrava al forn. Els homes van sortir, però la noia no.
Els que preguntaven al vailet van quedar un xic astorats:
-Explica això que dius, que hi va desaparèixer una noia.
El bover els va explicar el que havia vist. Es van quedar corglaçats. Aquell dia havia desaparegut una noia de divuit anys, rossa, de cabellera llarga i molt maca, d'una casa de la parròquia de Santa Eulàlia de Pardines, i mai més ningú no en va saber res més. Anava un parell de vegades cada setmana a la parròquia per donar un cop de mà a la majordoma en les feines de l'església. Segons els rumors la noia estava embarassada, tampoc tenia cap pretendent. Com que era de casa bona no li podien buscar cap masoveret per casar-la. Deixar que seguís l'embaràs era una deshonra per a la família. Hi havia dues maneres de resoldre la malifeta: que la noia entrés en un convent de clausura o fer-la desaparèixer.