La font Seca
Collbató

    Baix Llobregat
    Torrent de la Font Seca-camí de les Bateries (muntanya de Montserrat)
    Emplaçament
    A la confluència del torrent de la Font Seca i el camí de les Bateries
    752

    Coordenades:

    41.58032
    1.82848
    402342
    4603844
    Número de fitxa
    08069-133
    Patrimoni immoble
    Tipologia
    Element arquitectònic
    Modern
    Popular
    Segle
    XVII
    Estat de conservació
    Bo
    Protecció
    Legal
    Decret 59/1987 (DOGC 827, 10/4/1987)
    Accés
    Fàcil
    Sense ús
    Titularitat
    Pública
    Generalitat de Catalunya, Pl. Sant Jaume, 2, Barcelona (08002)
    Autor de la fitxa
    Assumpta Muset Pons

    La font Seca és una construcció de pedra adherida a la roca, de planta irregular i façana apaïsada. A la part oriental, i penjada a mig aire, hi ha una obertura paredada, emmarcada amb carreus de pedra i amb un arc rebaixat, on hi devia haver la surgència.

    La font Seca tenia, i encara té, una llegenda pròpia nascuda, molt versemblantment, de la pugna mantinguda durant segles entre els senyors de Collbató, els romeus i la comunitat montserratina.
    La llegenda fou esmentada ja per Alfons el Savi al segle XIII i posteriorment reproduïda per fra Gregorio de Argaiz, el monjo i cronista benedictí, el 1677. Segons la tradició popular, doncs, el brollador s'havia assecat "en pena que los señores del castillo de Collbatón hazían pagar a los monjes y a los peregrinos que venían a visitar la Virgen, un tanto por cada cántaro de agua que allí se sacava. [...] Pero a falta desta sustituyó Dios otra fuente franca y libre para los monjes y peregrinos que llaman del Milagro, porque se apareció enfrente de la puerta del monasterio".
    Aquestes disputes concorden perfectament amb el clima de tensió que a principis del segle XIII mantenien la comunitat benedictina i els senyors dels castells de la Guàrdia i de Collbató, Guillem de Montserrat i Beatriu de Selfores, pel control de la quadra de Sant Miquel (1211), per on precisament passava el camí de la Costa, i del castell Otger (1213), per una banda, i amb Berenguera i Raimon de Salfores pel dels alous de la Vallmala i la Rubirola (1215), per l'altra. Els litigis no van cessar fins que els monjos es van avenir a pagar-los sengles recompenses econòmiques.
    El 1688 Lorenzo Magalotti la qualifica de "grotticella murata".

    ARGAIZ, Gregorio de (1677), La Perla de Cataluña. Historia de Nuestra Señora de Montserrate, Madrid, Imprenta de Andrés García. p. 2;
    CABEZA, Joan (1928), Mapa topogràfic de la muntanya de Montserrat, Barcelona, de Enrich, escala 1: 20.000, [2ª edició].
    MAGALOTTI, Lorenzo (1933), Viaje de Cosme de Medicis por España y Portugal (1666-1669), Madrid, CSIC, p. 40.
    SUÑOL, Gregori (1922), "Cantigues de Montserrat del rei Alfons X, dit el Savi", Analecta Montserratensia, vol. V, p. 361-417.