La Cartoixa de Montalegre

Tiana

L'any 1247 ja hi ha notícies de l'existència en aquest indret del convent femení de Montalegre, construït per acollir una petita comunitat femenina de monges agustines. El convent s'edifica en un solar donat pels senyors feudals de la família Campsentelles. El dia 31 de juliol de 1250, el bisbe de Barcelona puja a Montalegre i beneeix la capella del convent de Montalegre. El 1286 el monestir va rebre una donació generosa gràcies a Ramon de Sentmenat, senyor de Campsentelles, i de la seua muller. Tot i així, l'any 1362, a causa de la soledat i aïllament del lloc on es trobava el convent, la comunitat decidí traslladar-se a Barcelona, a l'indret on actualment hi ha l'església de Santa Maria de Montalegre de la Casa de la Caritat de Barcelona. El 1399, s'hi instal·la un grup d'ermitans, entre ells Arnau de Torrevella. El conjunt monàstic va passar per diversos compradors fins que l'any 1409 el va adquirir l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona. L'any 1415 la necessitat de diners de l'Hospital, el va fer vendre el monestir. Fou adquirit pel prior de Vallparadís, el qual necessitava un recinte major per a la seva comunitat. El mateix any s'iniciaren les obres de la nova cartoixa. Posteriorment, el 1434 se'ls va unir una petita comunitat de monjos procedents del monestir de Sant Pol. Les obres finalitzaren l'any 1463. Les obres foren dirigides per Joan de Nea, monjo de Portaceli, procurador i ecònom de Montalegre entre 1423 i 1459. El segle XIX fou un segle de desgràcies per a la cartoixa, entre 1808 i 1814, la comunitat va haver d'abandonar el monestir degut a la guerra del Francès. Més tard, entre els anys 1820 i 1824, la inestabilitat del país, i el Trienni liberal, van ocasionar una nova fugida. Finalment, el 1835, la desamortització de Mendizábal suposà l'exclaustració definitiva, la confiscació dels seus béns, i el saqueig i posterior incendi de la cartoixa.
L'any 1867 s'iniciaren les gestions per part del gran procurador de la Grande Chartreuse per a la recompra de Montalegre. Aquestes gestions, però, es paralitzaren el 1868 pel destronament d'Isabel II. Durant el període en què els monjos no habitaren la cartoixa, el monestir va servir com a caserna militar primer i després s'utilitzà com a hospital. El 1901 s'instal·là una nova comunitat de monjos procedent de França, formada per 29 pares i 23 germans. Durant els fets de la Setmana Tràgica de 1909, s'hi va instal·lar una dotació de la Guàrdia Civil amb la funció de protegir a la comunitat dels possibles atacs. La dotació va romandre-hi fins a l'any 1915, instal·lada en el que avui dia es coneix com "la casa de les monges". La Guerra Civil va afectar novament a la comunitat, els 21 pares i els 16 germans es dispersaren, morint sis d'ells assassinats durant els primers dies. L'Ajuntament de Badalona hi instal·là un hospital per a tuberculosos que va estar en funcionament fins a desembre de 1938, quan el govern central a Barcelona va instal·lar un hospital d'invàlids de guerra, que funcionar durant poc menys d'un mes. Al 1939 els monjos van tornar a la cartoixa, en la qual s'instal·là el seminari menor de la diòcesi. Aquest seminari va tancar el 1998 per la seva inviabilitat econòmica. L'edifici que ocupava el seminari (la Conreria) se cedí a la Fundació Pere Tarrés i actualment funciona com a casa de colònies.