Jardí de can Valls

Gelida

Aquest edifici projectat per Joan Pascual i Batlle correspondria al tipus torre d'estiueig aïllada habitual a finals del segle XIX a Gelida. L'edifici, tot i estar dins del nucli urbà de Gelida, està envoltat per un pati amb jardí i presenta una planta gairebé quadrada. És important ressaltar les restes del jardí que encara envolta l'edifici, inclosa l'antiga zona del garatge, ara reconvertida en l'habitatge del masover. Es tracta només d'una part de l'ampli jardí amb reminiscències romàntiques que havia envoltat la torre i que segons l'article d'Enric Carafí i Joan Civil, la Gelida Modernista publicat l'any 1972 al Programa de Festa Major, constava de plantes exòtiques de gran bellesa ornamental. També una cova de creació fantàstica que actualment està tapiada.

Lluís Rius i Mercè Compte en el seu estudi d'alguns dels jardins més singulars de Gelida fan una explicació de les principals característiques que havia tingut el jardí de can Valls en origen i que es podria definir com un jardí burgès. La residència es va projectar com un palauet clàssic entorn del qual s'hi havia disposat un jardí magnífic en el qual les vistes a la muntanya de Montserrat gairebé formaven part de pati com si es tractés d'un quadre en una habitació.

El de can Valls, en ser una de les primeres torres d'estiueig, també va ser un dels primers jardins privats a Gelida, abans que aquesta localitat es consolidés com un centre d'estiueig, fet que li atorgà també un valor afegit pel valor de ser una de les obres primerenques de Pascual i Batlle. Un altre dels elements interessants que cal destacar, és el fet que el jardí es va dissenyar per oferir una certa intimitat respecte al carrer Sant Lluís, tenint en compte que ja es podia considerar gairebé dins de la trama urbana a l'època. Disposava d'una tanca de forja i pilarets de maó, encara visible al tram de l'entrada original al carrer Sant Lluís.

El jardí contemplava diferents ambients, i un dels més interessants inclou un espai de fantasia amb un rocam artificiós i una cova, així com una zona productiva configurada com un hort petit a la part posterior. Des del carrer Sant Lluís, la vista del jardí era dominada per una arbreda, probablement d'acàcies (Robínies), que flanquejaven el camí central cap a l'entrada principal de la casa. Els parterres, formats per pedres calcàries col·locades de manera molt irregular i tosca, tenien la doble funció de protegir les plantes florals i compensar els desnivells entre el jardí i la residència, així com els desnivells dins del mateix jardí. El jardí va ser concebut amb la finalitat estètica de l'espai, però també contemplant una esfera funcional com a lloc de descans i privacitat familiar durant l'estiu, i sense menystenir una part productiva també molt interessant a l'època, amb l'hortet destinat al subministrament de verdures fresques per a la família.

La senyora Maria Teresa Valls rememora amb nostàlgia la varietat d'arbres fruiters que incloïa pomeres, pruneres, pereres, cirerers, així com ametllers, noguers i un pi pinyer. També hi havia xiprers i rosers, i la glicina que s'usava per emparrar a balustrades i pèrgoles.