Jaciment Antic Hospital Calaf

Calaf

Era conegut com Hospital de Sant Francesc d'Assís (la seva primitiva capella era dedicada a aquest sant).
És una de les fundacions més antigues de Calaf: ja existia abans del 1559. Sabem que el va fundar un benefactor anònim fill de Calaf (segons una relació del 1661, quan Mn. Jaume Sola hi va fer una nova dotació econòmica). En aquell temps es regia per una junta de prohoms presidida per un eclesiàstic i tenia l'obligació, imposada pel fundador, d'acollir els malalts i vells de la vila, amb preferència pels del llinatge del fundador i del dotador; després d'aquests, també havia d'acollir els pobres vianants i peregrins que hi passessin.
Situat a peu de camí, en un lloc de pas com era l'entrada principal de la vila emmurallada, l'Hospital, tot i ser una fundació privada i vinculada a l'Església, exercia tasques de beneficència, hostalatge i refugi per acollir vianants, i tenir cura de malalts, pobres, gent gran i peregrins que hi podien descansar, dormir o, simplement, menjar. Tot això en un context, els segles XVI-XVII, amb una població delmada pels flagells de pesta, guerres i conflictes socials (bandolerisme), que convertien camins i cruïlles en llocs veritablement perillosos, i amb una gran massa de marginats socials i de pagesos pobres; (segons el cens de 1626, fet amb motiu de les Corts Generals, Calaf tenia 214 cases: amb un total de 1097 habitants). L'Hospital tingué un màxim de tres o quatre persones (hospitalers) que en tenien cura, les quals rebien un sou que provenia de la junta de prohoms.
Durant el 13 i el 14 d'octubre de 1685 -dos anys abans de la terrible plaga de llagosta, el visitador episcopal fa un seguit d'anotacions al voltant de la vila: el motiu és una visita pastoral a l'actual església de Sant Jaume de Calaf (1639) que substituí l'antiga capella de Sant Miquel (1356) ubicada al mateix lloc.
El visitador confirma l'existència d'un hospital a la vila. Segons la Topografía médica de Calaf (1904), el 1716, Ramon Susanna i Francesc Felip responen les preguntes del Reial Cadastre (un nou impost derivat del Decret de Nova Planta de Felip V) per avaluar la riquesa de la vila. La pregunta 21 diu: «Cuántos hospitales (hay en Calaffi» La resposta és: «Uno en donde se recogen los pobres enfermos, peregrinos y otros desualidos. »
El 1780, el bisbe de Vic, Antonio Manuel de Artalejo, amb motiu de la visita pastoral realitzada el mateix any, escriu quelcom curiosíssim en l'anomenat «Plan General del Obispado de Vique»: «Esta villa (Calaf) es paso frecuentísimo de contrabandistas los que nunca paran.»
L'any següent, el 1781, es produeix la caiguda de l'església de Sant Pere del Castell, perjudicant els murs de l'Hospital i de la seva capella de Sant Francesc, la qual cosa féu necessari de refer part de l'Hospital i de la volta de la seva capella (1783).
El cens de 1787, conegut com a «cens de Floridablanca», ens informa que Calaf tenia 1314 habitants i que l'Hospital de Sant Francesc d'Assis, que estava a cura dels seus administradors, tenia 8 malalts i 2 malaltes.
Per últim, el 1788, Francisco de Zamora, funcionari i viatger il·lustrat espanyol, passa per la vila de Calaf i la descriu així: «Se coge vino y trigo y la agricultura está en muy buen estado, siendo así que no hay labradores de oficio sinó que lo son los menestrales. El hospital, pobre.»
L'Hospital fou novament restaurat el 1884 i ocupat per religioses Carmelites de la Caritat (congregació fundada a Vic, l'any 1826, per Joaquima de Vedruna i Vidal) que el convertiren en un col·legi per a nenes. Llavors la seva capella es dedica a la Mare de Déu del Carme. Les germanes carmelites hi romangueren fins al 1936.
Recollim, encara, el testimoni del Dr. Llorens (1904) sobre I'Hospital: «Anexo a la Escuela de las monjas, no sirve hace muchos años, porque la beneficencia domiciliaria lo suple perfectamente. ¡Dichosos los pueblos que no necesitan hospital!»