A principis del calcolític, entre el 2000 i el 1700 a.de C. s'erigien varis tipus sepulcrals que, per al seu estudi, han estat denominats científicament com a "sepulcres de corredor", "hemidòlmens", "cistes", "caixes" etc. Es tracta de construcions en que s'aprofitaven espais naturals afegint-hi lloses que les hi venien a donar un aire més o menys dolmènic. De tot el conjunt els "hemidòlmens" o "megàlits de pedra picada" són potser els més enigmàtics. Es tracta d'un conjunt de sepulcres que mostren unes característiques molt particulars, situat en la Catalunya Central, amb probable origen o influències atlàntiques i que mostren una morfologia pròpia. Les cambres deurien estar erigides majoritàriament amb pedra seca o llosetes planes que el pas del temps no ha respectat. El sistema d'obertura dels sepulcres seria sobre un eix que exercia una pedra o llosa vertical siutada en un extrem de la cambra sepulcral, o bé lliscant lateralment sobre de lloses de reforç situades als costats de la cambra. No es pot saber amb certesa si foren reutilitzades. Actualment l'hemidolment es troba destruit.
