Goig de Santa Bàrbara

Fígols

Els goigs són composicions poètiques de caràcter religiós que s’han cantat tradicionalment a Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i altres zones de parla catalana des de l’edat mitjana. Estan dedicats principalment a la Mare de Déu, a Crist o als sants patrons locals, i tenen com a objectiu lloar la figura invocada i demanar-ne protecció o favors. A més, constitueixen un testimoni viu de la devoció popular i de la cultura oral i escrita de les comunitats rurals i urbanes. Els goigs es presenten en forma de poema estròfic, gairebé sempre en vers octosíl·lab i amb tornada (una estrofa que es repeteix), que facilita la seva memorització i recitació col·lectiva. Musicalment, són senzills i repetitius, la qual cosa permetia que fossin cantats pel poble durant les celebracions litúrgiques, romeries, aplecs i festes majors. Els primers goigs documentats daten dels segles XIII i XIV i tenien una estructura més complexa, influïda per la poesia trobadoresca i els ritmes llatins. A partir del segle XVII, es van popularitzar enormement gràcies a la impremta, i molts s’estampaven en fulls solts decorats amb gravats, sovint amb la imatge del sant o de la verge a qui s’adreçaven. Aquests fulls, coneguts com a goigs impresos, es venien o es repartien en esglésies i santuaris, i han estat una font documental molt valuosa per a l’estudi de la religiositat popular. Malgrat el seu origen religiós, els goigs tenen també una gran importància literària i patrimonial. A través dels goigs, s’ha transmès la memòria de miracles, llegendes locals, patrons protectors i identitats comunitàries. En molts pobles catalans, encara avui es conserven i es canten els goigs propis durant la festa major o en l’aplec anual, convertint-los en una expressió viva del folklore i la tradició.