La pega s'obtenia de la resina dels pins. Es tracta d'una substància negra que s'estova amb la calor i era utilitzada per calafatar la fusta dels vaixells, per encolar peces de fusta, per segellar les bótes, per donar resistència a les sabates, etc. Els pegaires tallaven l'arbre i, tant les arrels com la soca, es deixaven podrir uns anys, quedant-ne la teia. Aquesta teia era utilitzada tant per fer llum com per obtenir-ne la pega, mitjançant un procés de doble destil·lació. Les pegueres o forns de pega estaven bastits als marges i formats per tres parts diferenciades: el pou de forma ovalada i amb una petita obertura superior, l'olla o dipòsit on es recollia el quitrà que suava de les teies i la pastera o dipòsit de fusta, on es deixava solidificar la pega. En general, aquesta activitat es desenvolupà sobretot des de finals del segle XIX i fins a la dècada dels anys 70 del segle XX. Donades les petites dimensions de l'estructura és probable que aquest forn produís pega per a usos domèstics.
