Forn 1 de Les Serres Rellinars

    Vallès Occidental
    Les Serres
    398

    Coordenades:

    41.6337
    1.90043
    408415
    4609692
    08179 - 340
    Patrimoni immoble
    Edifici
    Contemporani
    Popular
    Modern
    XVIII-XX
    Regular
    Deteriorat pel desús.
    Inexistent
    Fàcil
    Sense ús
    Privada
    08178A008000270000OP
    Jordi Montlló i Laura Bosch

    Forn de calç situat al vessant de tramuntana de Les Serres. L'accés es fa pujant des del carrer de Ramon Martí o des de l'Avinguda de Vacarisses fins a trobar un camí costerut, de terra, que mena cap a les Serres i el Collet dels Capellans. Arribats a l'alzina des de la qual surten quatre camins agafar la pista en direcció sud-oest que va resseguint la carena fins arribar a un revolt molt tancat, a mà esquerra. D'aquí mateix, neix un caminoi de roca mare envoltat de brolla calcícola que mena a la Serra dels Pivents. El forn de calç està situat enfront del corriol, un cop deixada enrere a mà dreta una barraca de pedra seca.
    És del tipus discontinu o intermitent, excavat en el pendent natural del terreny per tal de tenir més facilitat a l'hora de construir l'olla i la cambra de combustió i permetre treballar tant per la part inferior com la superior amb el mínim d'esforç i dificultats. Mesura tres metres de diàmetre per una fondària conservada de 2,60 m. Al damunt conserva part de la vora (una filera de pedres situada al voltant que serveix per reforçar la part exterior de la cambra o canó per on s'introdueixen les pedres de calç).
    Les restes de l'olla practicables des de l'exterior, estan colgades per la terra. Els murs frontals del forn estan construïts a partir d'un mur gruixut de pedra amb dos contraforts que donen pas a la porta del forn de 2,10 metres de llargada per 1,10 m d'alçada. La distància màxima entre els dos contraforts és d' 1,85 d'amplada per 0,80 m a l'interior on estaria situada la volta de la fogaina, ensorrada.

    Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari per a la construcció per a fer el morter de calç, barrejant aigua i sorra, i per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres.
    Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Es sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, essent convertida en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori.

    FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona.
    GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya.
    ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona.