La política cultural de la Mancomunitat de Catalunya estava destinada a bastir una infraestructura moderna i efectiva que cobrís les necessitats tècniques d’una societat industrial en vies d’expansió i, al mateix temps, promocionés una consciència cívica que unís tots els sectors socials.
Els dirigents de la Mancomunitat, encapçalats per Enric Prat de la Riba, dissenyaren un pla cultural orientat a assolir tres fites. En primer lloc, recuperar i normalitzar la llengua catalana; en segon lloc, dotar d’eficàcia les institucions formant un funcionariat eficient; i finalment, modernitzar la pedagogia i els serveis culturals del territori.
L’objectiu dels dirigents de la nova institució era, per tant, crear institucions culturals que els ajudessin a trencar amb el caciquisme imperant i a reduir la conflictivitat obrera. Per això, i com que la Mancomunitat no tenia competències en educació, el govern català apostà per a crear institucions culturals com l’Institut d’Estudis Generals o la Xarxa de Biblioteques Populars, entre d’altres.
Per tal de tirar endavant el projecte bibliotecari, l’Assemblea de la Mancomunitat encarregà diversos informes tècnics al Consell de Pedagogia. Eugeni d’Ors, juntament amb Alexandre Galí, fou qui es va encarregar de redactar-ne la major part. Ambdós intel·lectuals conceberen el sistema bibliotecari català, emulant els principals aspectes de les biblioteques angleses i americanes. Gràcies a aquest fet, per primera vegada a l’Estat espanyol, es crearen biblioteques amb prestatges oberts, catalogació Dewey, servei de préstec i secció infantil.
Ara bé, el context polític i econòmic del moment no permeté desenvolupar el projecte en tota la seva esplendor, ja que entre 1918 i 1931 tan sols es pogueren obrir 14 biblioteques a tot Catalunya. Les poblacions afortunades foren: Valls, Olot, Sallent, Les Borges Blanques, Canet de Mar, El Vendrell, Figueres, Pineda de Mar, Granollers, Tarragona, Manresa, Ulldecona, Calella i Sabadell.
