El culte a sant Sebastià, que és advocat en els casos de pestes i epidèmies, va tenir una important revifada a finals del segle XIX. Sembla, però, que a principis d'aquest segle ja tenia un cert arrelament a Santa Maria d'Oló. Consta que el 1838 la Confraria de les Dones feia celebrar un ofici i una processó en honor seu. Els anys 1884 i 1885 hi va haver a tot Catalunya una forta epidèmia de còlera que va provocar una gran mortaldat. A Santa Maria d'Oló, com en altres poblacions, es van fer invocacions a sant Sebastià per demanar-li que el còlera no arribés al poble. S'explica que l'epidèmia va arribar molt a prop perquè els ocells van morir fins al Torrent Fondo (entre Vilagur i Puigneró) i la serra Borina. Oló va fer un "vot de poble" a sant Sebastià i, en agraïment, es celebra aquesta festa cada 20 de febrer. Tal com hem dit, sembla que la festa ja es feia anteriorment i en aquest moment s'oficialitzà de manera més solemne (FERRER i altres, 1991: 190). Per l'epidèmia de grip de 1918 es va tornar a invocar sant Sebastià, tot i que aquesta vegada el grip va provocar algunes víctimes.
A la dècada de 1940 es va construir, prop de la masia del Perdols, un oratori dedicat a Sant Sebastià. El va fer Pepet Ollé Serarols, un paleta que durant la guerra s'havia passat al bàndol franquista i en acabar, en agraïment d'haver pogut tornar, va construir aquesta capelleta en terme d'aquesta masia d'on n'era fill. A la dècada de 1950 Sant Sebastià era una de les dues festes locals. Aleshores la seva celebració era únicament religiosa. Es feia una missa i el cant dels Goigs de Sant Sebastià.
