Fàbrica del Valls

Sant Pere de Riudebitlles

El 27 d'abril de 1858 es va fer la concessió de l'aprofitament de les aigües del riu de Bitlles a Pere Valls i Rius. El 1872 tenia 59 telers mecànics per a teixir cotó i un petit taller per a recomposicions. El primer de maig de 1880 es féu el traspàs de la fàbrica de Pere Valls i Rius a Pere Valls i Casanovas. El 3 de juny de 1899 la fàbrica va ser comprada per Josep Calvet (pare del periodista i escriptor Gaziel) el qual va deixar escrit com era la fàbrica en el moment de la seva infantesa. L'any 1910 va haver-hi una denúncia de la sèquia de Torrelavit contra la bassa de la fàbrica. La seva localització, en una terrassa sobre el riu Bitlles, feia que els treballadors haguessin de travessar la riera per un senzill pont de fusta, avui desaparegut, que passava penjant, per la qual cosa, se'l coneixia popularment com "el pont que belluga". Aquest pont unia la fàbrica amb la vila. A partir de l'any 1916, la maquinària funcionava ja tota amb electricitat. Al mateix edifici d'aquesta fàbrica s'havia fet d'electricitat, a partir de l'aigua que provenia de la resclosa del Valls i que era conduïda fins a l'edifici pels ponts de turó. També se sap que en aquesta fàbrica s'hi havien fet balins de metall amb els quals jugaven els nois. Les rodes, el 1936, ja havien estat substituïdes per turbines. En aquesta mateixa data fabricava lones la societat Canut i Gràcia de Barcelona, empresa que dirigia a més, una altra fàbrica prop de la Pobla de Claramunt, de filatures a la Rata, dedicada a la fabricació de teixits de lona per camions, veles de carro i teles per balancins. Era una indústria important a la vila de Sant Pere, ja que posseïa molta maquinària i donava feina a un bon nombre d'homes i dones del poble. Els treballs que allí es feien consistien en el teixit i tenyit del fil. Aquest, venia primer de la Rata, però, en cremar-se aquesta indústria durant la guerra, després va portar-se de Manlleu, on els Canut i Gràcia havien construït una altra filatura. Aquest material arribava en unes troques i d'aquí es posava en unes debanadores. Tot seguit, es tenyia en una nau apartada, la tintoreria. Després, es posava a assecar en una nau, força airejada, que estava sobre mateix de la tintoreria. Allà hi havia unes barres travesseres d'uns 10 m. d'alçada, on es penjaven els fils. Tots aquests processos després ja van realitzar-se en màquines i per mitjà d'assecadors mecànics. Un cop el fil era sec, s'havien de fer els rodets i les bitlles pels telers. Les peces teixides s'aplegaven mecànicament. De vegades es teixien peces sense tenyir abans el fil, aleshores s'havia de tenyir després tota la peça sencera. Aquesta operació es feia en una mena de basses anomenades "barques". Es portaven a assecar també sobre la tintoreria, i com que eren peces de 50, de 80 i fins i tot de 100 m., era força laboriós, donat que també s'havien d'anar col·locant al damunt de les barres travesseres de l'assecador. També, al cap dels anys, aquest assecatge era mecànic. Un cop els tendals per a camions ja eren ben secs, calia apretar-los amb cera per tal que fossin impermeables. Només es feia aquesta operació amb les lones de camions i no es realitzava ni pels balancins ni per les veles de carro (aquest últim producte havia quedat ja arraconat en els darrers temps). Una màquina s'encarregava d'enrotllar les peces ben acabades, es posaven en bosses i el camió les venia a buscar per dur-les a Barcelona, concretament al Passeig de St. Joan (AAVV, 1991). La fàbrica del Valls va tancar el desembre del 1971, quan un seguit de fets calamitosos van dur-la a la ruïna: la fallida d'una comanda de lones per a tendes de campanya a Algèria al mateix temps que la crema accidental de la fàbrica que els Canut i Gràcia tenien a Manlleu (AAVV, 1991). També es varen rebre subvencions per a la reconversió industrial, amb el que es va accelerar el tancament. Per a la filmació de la sèrie televisiva "La saga dels Rius" es van fer servir telers d'aquesta fàbrica.