Església parroquial del poble, en la qual s'hi detecten evidències de com, al llarg del temps, la seva fesomia ha estat alterada.
El temple original era d'estil romànic, i tenia el presbiteri orientat vers llevant. Aquesta capçalera estava rematada per un absis central i dues absidioles (tan sols se'n conserva l'absidiola sud), però és probable que tan sols tingués una nau. A l'exterior, ja comptaria amb un campanar.
A més de l'absidiola sud, correspondrien a aquest primer edifici la façana de ponent (amb un aparell de carreus ben escairats, que sembla correspondre a un romànic tardà), la volta de canó un xic apuntada i, només en cas que l'edifici hagués tingut tres naus, també el mur lateral sud.
D'un moment immediatament posterior dataria la base del primer campanar, que va obstruir l'accés a l'absidiola conservada.
A finals del segle XVI es va obrir una capella a cada costat de la nau, en una posició centrada: la de Sant Antoni al lateral nord i la del Roser al sud.
El canvi més notable, però, el va experimentar al segle XIX. Es van enderrocar l'absis central i l'absidiola nord de l'església per tal de prolongar la nau cap a l'est i alçar-hi la nova façana neoclàssica, alhora que a l'interior s'hi habilitava un cor. Per a la nova porta, s'hi va reutilitzar un portal del segle XVI. Lògicament, aquests canvis van obligar a traslladar el presbiteri a l'extrem de ponent.
A finals del segle XX es va allargar cap al sud la capella del Roser, situant en aquest espai el nou presbiteri.
