Església de Santa Maria de Miralles o de Santa Maria del Castell

Santa Maria de Miralles

Es un edifici romànic tardat contruït entre finals del segle XII i el segle XIII. Mentre la primera menció del castell es del 960, la primera de l'església es del 29 de maig de1303, quan el bisbe de Barcelona Ponç de Gualbes visita les parròquies del bisbat al'inici del seu mandat. Aquell any el bisbe no es preocupà de l'estat del temple, sino que inquirí sobre la moralitat dels sacerdots i dels feligresos de la parròquia, que sembla que no s'ajustava als costums de l'època. Sembla ser que el rector Ramon Bonias i el vicari Berenguer Estalella foren acusats de concubinat. En una descripció antiga es diu que a l'interior es conservava una imatge de la Verge i alguns retaules. L'altar de la Mare de Déu del Roser tenia uns retaules gòtics molt ben conservats. La Verge éra de fusta, tenia uns 50cm. D'alçat i sembla que era molt antiga. L'altar major de Santa Maria era del Renaixement. També es descriu una "porta adornada per un bonic dibuix format per grossos claus de ferro forjat afectant quadrats allargats en forma de "losange". Tots aquest elements van desaparèixer pressuntament durant la guerra 1936-39. Sembla que imatges i retaules havien estat traslladats a partir de 1911 a l'església de Sant Romà, degut al canvi de parroquialitat, d'on van desapareixer durant la Guerra Civil. Durant la Guerra l'església va patir danys. A l'inici del conflicte es van descarnar les façanes de ponent i migdia per tal de fer servir els carreus per la construcció de les noves escoles. Avui són visibles al sòcol de les antigues escoles públiques. També es van fer malbé part de la rectoria i de la sagristia, adosades a banda i banda del portal romànic a midia, avui desapareguts. Com a testimoni del desmuntage de la façana es conserven fotos amb els carreus arrancats, a l'Arxiu Comarcal d'Igualada. Del mateix arxiu coneixem per una foto que a l'1 de febrer de 1939 ja s'hi va instal·lar un altar provisional, i per una altra foto del 23 d'abril (o de maig) de1948 que en aquesta data es va inaugurar una primera restauració "popular" de l'església, amb una festa i un aplec. Es quan s'acaba de desmuntar l'espadanya, el comunidor, la sagristia, i es van folrar novament les façanes amb carreus. El 1955 el rector, mossen Daniel Canals, va demanar al president de la Diputació 3000 ptes. per restaurar l'església "enormemente deteriorada por los rojos" (segons instància 14.1.1955 conservada a l'arxiu de l'SPAL). Camil Pallás, cap del Servei de Conservació i Catalogació de Monuments de la Diputació visita l'immoble. En un carta dirigida a Pallàs el 1956, Mossen Canals insisteix en la necessitat d'invertir 3000 ptes per completar la reconstrucció de la finestra de ponent. Es dedueix per aquesta carta que la esglesia havia estat reconstruïda amb anterioritat com a conseqüència de "los destrozos de la revolución roja". Finalment, la DIBA concedeix la subvenció ( a l'Arxiu del SPAL es conserva l'ofici de 3.5.1956 de comunicació de la concessió i les factures). Es dessigna el cap de la SCCM supervisor de les obres. El contratista és Josep Valls, d'Orpí. Es van aprofitar pedres i teules de les cases del Poble Vell per restaurar l'església. S'aborda la reconstrucció parcial del finestral de ponent (desmuntat durant la guerra) sota la supervisió de Pallàs. Segons el projecte presentat el 2014 a l'SPAL per l'ajuntament, elaborat per l'arquitecte Solsona, per arranjar la coberta de l'església, a partir de 1940 es van refer murs i cobertes, i que s'ha de reparar i corregir la finestra de doble esqueixada, que està malmesa, de la que es va fer una reconstrucció amb poca cura". El projecte vol corregir, probablement, la reconstrucció errònia de la finestra de ponent feta per Pallàs el 1956. El 2015 ha tingut lloc una nova intervenció de restauació.