Aquesta capella es trobava dins l'antic terme del castell de Salo, prop del mas Cans. No degué passar de capella rural. L'església apareix citada l'any 974 com a Sant Joan, i tenia una sagrera, quan fou donada, juntament amb l'església de Santa Susanna, pel comte de Cerdanya al monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Segurament en una moment posterior els comtes de Cardona o la col·legiata de Sant Vicenç de Cardona van adquirir els drets que tenia el monestir de Sant Llorenç. Cal dir que el castell de Salo ja formava part del Vescomtat dels Cardona. L'apelatiu de Cans, que també comparteix un mas proper, és un dels pocs testimonis d'una demarcació territorial que, segons l'estudiós Josep Bastardas, al voltant del segle XI estava sota el domini del monestir de Santa Cecília de Montserrat i comprenia la part de llevant de la Serra de Castelltallat i una part més al nord. Els monjos de Santa Cecília van anomenar més endavant aquest territori batllia de Cans, un terme equivalent al de priorat que feien servir altres monestirs.
Durant la Guerra Civil de 1936 l'església fou profanada i se'n va cremar el mobiliari de fusta. Ramon Borràs, el llavors propietari de la masia de cal Quelet, molt propera, la va fer arreglar. Des d'aleshores s'ha mantingut en un estat força acceptable. Actualment la capella no té culte regular; només s'hi diu missa un cop a l'any, per Sant Joan Baptista. Fruit dels moviments de terra al camp de l'entorn han aparegut pedregars que devien correspondre a l'antiga sagrera. Un fet interessant és que s'han trobat també una gran quantitat de còdols de riu. Segons la Geobiologia, la majoria d'esglésies antigues es situen sobre corrents d'aigua subterrània per tal de potenciar la força tel·lúrica del lloc i, quan això no era possible, els mestres d'obra utilitzaven còdols de riu per aconseguir un efecte anàleg. L'existència d'aquests còdols al subsòl proper a l'església podria ser una mostra d'això.
