Ermita de Sant Hilari

Abrera

La cronologia de l’església en sí mateixa ha estat objecte de discussió (cf. Ripoll et al., 2020; Ripoll i Tuset 2020). Des de ben aviat, J. Ainaud (1962: 43) va considerar la possibilitat que l’església fos l’oratori, d’una villa aristocràtica d’època baix-imperial amb continuïtat a època medieval. Per X. Barral s’emmarca cronològicament dins del segle X, excloent el primer terç (Barral, 1981: 244), i M. Pagès la posiciona als segles IX i X, o inclús abans, per la presencia de unes impostes a l’interior senyalant el doble arc triomfal i els angles de tancament del absis i que considera dues d’elles d’època visigoda i les altres dues imitacions medievals (Pagès, 1983: 148; 1992).

L’estudi del material ceràmic, localitzat a l’entorn del edifici religiós resultat de les intervencions de 2017 i 2018, dona una cronologia que no va més enllà d’inicis de segle III d. C. i és particularment intens pel segle II d. C. Les intervencions a tocar de la capella, ratifiquen la presència d’una gran estructura termal i en relació a les aigües, que ha de correspondre a aquesta cronologia. No obstant, el conjunt d’edificacions passà, al menys, per dues fases de reutilització, actualment en fase d’estudi (cf. Ripoll et al., 2020; Ripoll i Tuset 2020).

Segons els estudis de l’equip liderat per G. Ripoll i F. Tuset, el lloc de Sant Hilari, com a tal, és difícil de identificar a les fonts textuals (cf. Ripoll et al., 2020; Ripoll i Tuset 2020). Hi ha constància de dos documents que es refereixen a una considerable extensió de terreny paral·lela al riu Llobregat, potser la zona de Sant Hilari, encara que no s’esmenta explícitament. El document de venda de l’any 951 (Baiges, Feliu i Salrach, 1999, doc. 8, segons Ripoll et al., 2020 i Ripoll i Tuset 2020) es refereix al Camp d’Abrera ―campo de Breda― donant els límits que arriben fins a Martorell, a tocar de l'Anoia i el torrent de Llops. Pel nord probablement tenia com a límit la riera de Magarola. Més difícil és fixar el límit per l'oest, tot i que defineix afrontacions.

El segon document, aquest de l’any 1093 (Baiges, Feliu i Salrach, 1999, doc. 249, segons Ripoll et al., 2020 i Ripoll i Tuset 2020), esmenta una terra i una vinya que apareixen situades al Pla d'Abrera ―in locum que vocant Planicie Brede― i amb referència a un camí públic. La relació amb el abans delimitat espai com campo di Breda ha de correspondre a la Planicie Brede del document de finals de segle XI. Aquest text del 1093 és interessant també perquè localitza la planícia d’Abrera, entenem que l’esperó de Sant Hilari sobre el Llobregat, proporcionant la següent informació: et est ipsa terra et ipsa vinea in pago Barchinonense, infra termine de Castrum Rodanes in locum ...

La designació toponímica de Sant Hilari es correspon amb l'hagiònim d'Hilari, bisbe de Poitiers cap a l'any 350, ferm opositor a l'arrianisme. El culte a Sant Hilari és molt antic a la Península Ibèrica. Segons l’Inventari de Patrimoni  Arquitectònic de la capella és esmentada documentalment per primer cop l'any 1252, quan Ramon de Voltrera, feudatari de Castellví, fa hereu del castell de Voltrera i de la casa de Sant Hilari el seu fill Ramon i, en substitució d'aquest, el seu segon fill, Pere. La capella és esmentada posteriorment en les visites pastorals a partir del 1310, al segle XVI es dóna el nom de Quadra de Sant Hilari a la finca. A partir de l'any 1555 la inspecció de l'església de Sant Pere d'Abrera per part dels bisbes de Barcelona incloïa una visita obligada a les dues capelles depenents de la parròquia: Sant Hilari i Sant Ermengol. És aquesta l'època de màxima eclosió de les processons, els romiatges, les confraries i els pelegrinatges a la capella.

L’entitat arquitectònica de les estructures muraries ha fet que tradicionalment hagin estat interpretades com a elements d’una villa romana per diferents autors (Ripoll et al., 2020 i Ripoll i Tuset 2020). Ja J. Ainaud a mitjans de segle passat cridava l’atenció d’aquest conjunt proposant una transició entre un oratori privat romà a un església del primer moment medieval (1962). M. Soler (2000: 19-20) hipotetitzà que la villa romana anomenada "Villa Alba", emplaçada teòricament en l’espai ocupat per la urbanització de Can Vilalba (Abrera), de la que mai s’han documentat restes, podria ser, realment una continuació del fundus de la villa de Sant Hilari a l’altra riba del riu. Però de fet sobre aquest topònim de ‘Vilalba’, tal com argumenten Ripoll i Tuset (Ripoll et al., 2020 i Ripoll i Tuset 2020), el seu origen es troba a mitjans de segle XV, quan Violant de Sentmenat i Voltrera, casà amb Pere de Vilalba, substituint així el topònim de Voltrera per Vilalba (Valls i Pueyo, 1996: 32).

Segons els informes i memòries establertes per l’equip liderat per Ripoll i Tuset (cf. Mesas et al. 2018a, 2018b, 2018c, 2019; Ripoll et al. 2018a, 2018b, 2020; Ripoll i Tuset 2020), les estructures visibles del conjunt varen ser objecte de restauració a l’any 2005. Concretament les situades al costat nord de l’església, donat que presentaven un acusat estat de degradació.

Anys més tard es dugué a terme una petita intervenció preventiva a mans de l’Empresa Àtics (Moreno, 2015) subordinada a la restauració i consolidació de l’església a l’any 2015.

L’any 2016 es va portar a terme una prospecció geofísica, per part de l’empresa SOT Prospecció Arqueològica, amb l’objectiu d’avaluar el potencial i l’extensió del jaciment. Els resultats van permetre documentar un seguit d’estructures (paviments i/o nivells de circulació, estructures de combustió, sitges, murs, etc.) que reafirmaven l’existència al subsòl d’evidències arqueològiques així com el seu abast espacial (Sala i Ortiz, 2016).

A finals de setembre de 2016 es projectà un acord de col·laboració entre l’Ajuntament d’Abrera i la Universitat de Barcelona coordinada científicament pels professors Gisela Ripoll i Francesc Tuset, per a la recuperació de Sant Hilari d’Abrera, que acabà amb la signatura d’un conveni institucional signat l’any 2019. S’endegaren així, les intervencions arqueològiques dels anys 2017 a 2019, portades a terme per l’empresa Tríade Serveis Culturals, sota la direcció de Imma Mesas i la coordinació de Xavier Esteve (Mesas et al. 2018a, 2018b, 2018c, 2019; Ripoll et al. 2018a, 2018b, 2020; Ripoll i Tuset 2020).

Els resultats de 2017 van permetre documentar a l’entorn immediat de l’església un edifici termal i una àrea de dipòsits, així com un seguit d’estructures de cronologia romana en relació al conjunt termal. També, fou rellevant la documentació als camps situats a l’oest de l’església d’una sitja i de dos potents fonamentacions que insinuaven una clara prolongació del conjunt arquitectònic en sentit nord-oest. D’altre banda, l’estudi geològic posà de relleu la importància de l’aigua en tot l’entorn i determinà l’existència d’una surgència d’aigua dolça constant, no localitzada, que està marcant el comportament de l’ocupació romana i medieval (Mesas et al. 2018a, 2018b; Ripoll et al. 2018a).

Posteriorment, l’abril de 2018 s’hi efectuà una nova intervenció arqueològica preventiva a l’edifici termal, en aquest cas de consolidació, que consistí en la col·locació d’una coberta metàl·lica que protegís temporalment l’alveus o piscina d’aigua calenta del caldarium (Mesas et al. 2018c; Ripoll et al. 2018b).

La intervenció de 2019, es centrà en la documentació de les restes que mostren la continuïtat del conjunt al menys fins a segle XIII. Els espais exteriors s’estructuren en àmbits definits amb murs de pedra creant zones dedicades a l’emmagatzematge d’excedents: petites concentracions de sitges. Per últim, la localització de noves estructures (sitges) als terrenys situats al nord-oest, amplien l’extensió del conjunt arqueològic més enllà del límit que es suposava inicialment (Mesas et al. 2019; Ripoll et al. 2020; Ripoll i Tuset 2020).