A inicis del segle XX, les dones de Mediona rentaven la roba a Can Ternet o bé pagavent 10 o 15 cèntims als rentadors del Marqués. La demanada d’uns rentadors públics al centre del poble era constant, però mai es van arribar a fer. Aprofitant un viatge de l’alcalde, la resta del consistori acordà la construcció dels rentadors al lloc actual. L’indret no era popular, ja que es trobava al curs baix de la riera i les aigües arribaven brutes després dels usos de la pagesia per netejar botes, llençar animals morts i altres elements.
Es van construir l’any 1927 pel paleta Josep de la Ramona, conegut com “el gat”. Al principi la seva construcció va generar alguns problemes amb els regants que usaven el rec del Molí. Més endavant el 1943 el safareig es va dividir en dues parts, una per rentar i l’altre per esbandir. També hi havia un safareig més petit (avui desaparegut) entre aquests i la riera, que servia per rentar les robes dels malalts o morts, com una mesura higiènica.
Amb l’arribada de les rentadores manuals, els rentadors van començar a entrar en desús. Això ja era evident als anys ’60 del segle XX i a partir de 1972, amb l’arribada de l’aigua corrent a totes les cases, esdevingué ja un lloc de pas. Durant molt de temps van restar abandonats fins que es van recuperar per seu valor etnològic i patrimonial. Formen part del parc del Rentador.
La feina de rentar al safareig era molt dura i cansada ,tot i així mentre rentaven, les dones aprofitaven per socialitzar-se, per posar-se al dia de totes les noticies. D’aquest parlar i riure han quedat expressions com fer safareig per indicar quan s'està rumorejant o explicant coses de terceres persones.
