El salpàs era una cerimònia amb la qual el capellà, acompanyat d'un parell d'escolans, passava per les masies del terme per tal de beneir-les. Generalment en una de les pedres del costat de la porta principal s'hi tirava una cullerada d'una barreja de sal i aigua beneïda que quedava enganxada. De fet si observem detalladament en moltes de les cases pairals encara s'observa una de les pedres desgastades a la part central per l'efecte corrosiu de la sal. Aquesta cerimònia es va mantenir viva a Òdena fins la dècada dels anys 70 del segle XX, quan es visitaven encara les masies del terme, tot i que aleshores ja havia desaparegut el costum de fer-la dins del poble.
Es tracta d'un ritus propi de la Setmana Santa que pretén marcar la casa amb l'espargiment de la sal beneïda per protegir-la i evitar que el Mal hi entri. Hi ha autors que afirmen que el salpàs és una remembrança del senyal de l'anyell de Pasqua que Moisès va fer pintar a les cases dels israelites perquè passés de llarg l'àngel exterminador o de la pintada amb sang que van fer els jueus a les portes de les seves cases per alliberar-se de les plagues d'Egipte. De fet, el capellà, en el moment de llençar la sal beneïda deia una oració que deia aproximadament: "Escolta'ns Senyor. Així com guardares de l'àngel feridor les cases dels hebreus pintades les seves portes amb la sang de l'anyell, digna't enviar-nos el teu sant àngel des de cel, perquè guardi, custodiï, visiti i defensi totes les persones que viuen en aquesta casa".
Salvador Alsius, defineix aquesta manifestació religiosa, d'una manera genèrica, com la "benedicció de les cases amb aigua i sal durant el temps pasqual. Estem davant una de les moltes pràctiques litúrgiques relacionades amb la Setmana Santa, com per exemple, les processons i els armats".
