La festa de la Fia-faia es celebra a Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola la nit de Nadal, el 24 de desembre. Sembla que l'origen de la Fia-faia podria ser pagà, formant part d'algun tipus de ritus de culte al sol per celebrar el solstici d'hivern. Es feia una foguera dalt d'un turó, una alimara, que era com una pregària per a què el sol comencés a allargar el dia, i amb el seu foc s'encenien les faies (el terme normatiu és falla però la iodització característica del parlar de la comarca l'ha convertit en faia). Les faies són torxes fetes principalment amb les tiges seques de la planta anomenada atxa o falla que són lligades amb cordills i amb les que portaven el foc al poble. El cristianisme va fer coincidir el solstici d'estiu amb la celebració de Sant Joan i el d'hivern amb el naixement de Jesús, tot i que el calendari establert les ha modificat lleugerament.
La festa s'inicia el 24 al capvespre, quan els fallaires, carregats amb la seva faia, pugen a la muntanya on s'encén la foguera. Allà l'encenen i baixen fins al poble organitzant una filera de foc visible de lluny. Al poble els esperen per rebre'ls a la plaça, on reparteixen el foc a la resta de fallaires, alguns d'ells fan volar les faies tirant-les enlaire, i comença la crema de la foguera on es tiren les faies, que s'acompanya del cant: "Fia-faia, fia-faia, que nostre senyor ha nascut a la palla" i tot seguit es fa el ball al voltant del foc. Al final es reparteix coca amb allioli de codony als assistents. A Sant Julià de Cerdanyola acaben amb un sopar i al costat del foc esperen que surti el sol, mentre els joves passen el temps fent el joc de "l'endreça" que consisteix en canviar coses de lloc a tot el poble sense que els propietaris se n'assabentin.
