Colònia Borgonyà

Sant Vicenç de Torelló

A principi de la dècada de 1890, es va contituir la societat escocesa Nuevas Hilaturas del Ter, S.A. i es va construir una fàbrica de filatures a l'indret de Borgonyà, on hi havia el mas Borgonyà i un petit santuari marià. La fàbrica es va situar al costat del riu Ter, que proporcionava l'energia hidràulica necessària per al seu funcionament per mitjà d'una resclosa i un canal. De forma complementària, es van començar a construir les cases del personal obrer i dels directius, a més d'una nova església sota la mateixa advocació que l'anterior, la Mare de Déu de Borgonyà. L'orígen escocès dels socis fundadors es va veure reflectit en la trama urbanística, ja sigui en la tipologia dels edificis típicament britànica, els espais enjardinats a tot l'entorn i, més endavant, la construcció d'un camp de futbol, pioner per l'època. L'any 1895, la fàbrica va començar la seva activitat productiva, amb personal escocès que formava als treballadors locals. Aviat es van obrir a la part residecial de la colònia establiments com una fonda, la fleca, la carnisseria, la barberia i el Centre Recreatiu de Borgonyà on, després de les llargues jornades laborals, els treballadors podien passar les estones de lleure. L'any 1897 ja hi havia uns 5.000 treballadors. L'any 1903 els Coats i els Fabra van fusionar les respectives empreses per constituir la Compañía Anónima Hilaturas de Fabra y Coats, S.A, mantenint l'activitat de les fàbriques de Borgonyà i de Sant Andreu de Palomar. L'èxit de l'empresa, juntament amb l'adquisició de la Hilandería Planas de Ripoll va suposar que durant la dècada de 1920 la colònia visqués una primera fase d'expansió important, amb la construcció de noves naus, maquinària i serveis, així com els carrers Ter, Catalunya i Fabra. A la part residencial s'hi va habilitar el Casino, gestionat per una societat amb uns estatuts propis. Entre els serveis, hem de destacar l'existència de la "casa-cuna", on els obrers podien deixar els seus fills fins que s'acabés la jornada laboral. També es va obtenir el permís del bisbat per a construir un cementiri propi, que fins aleshores estava situat al poble de Sant Vicenç. La Guerra Civil no va causar grans estralls a la colònia i, com a fet destacable, el bàndol republicà va dinamitar el pont de Borgonyà, que va ser reconstruït uns anys més tard. Després de la Guerra, la colònia va quedar petita en proporció al nombre de treballadors, pel que es decideixen construir els blocs del carrer Barcelona i més endavant al carrer Girona. Durant la dècada de 1960 s'amplia la part industrial amb la construcció de noves naus. La crisi del sector tèxtil va esclatar l'any 1973, la vida de la colònia va començar un període de declivi important. Es van acomiadar treballadors i es van retallar les despeses dels serveis socials i culturals. L'any 1976 es va començar el lent traspàs de competències, permetent que els treballadors adquirissin els habitatges i passant a mans de l'Ajuntament de Sant Vicenç els serveis públics. El proteccionisme a què estaven sotmesos els treballadors va transformar-se en desamparament, ja que de cop es trobaven sense servei de "casa-cuna", de servei mèdic, etc. La fàbrica va tancar definitivament les portes l'any 2000. Des d'aleshores, la part industrial és ocupada per empreses de diversos sectors i la part residencial ha esdevingut un poble amb personalitat pròpia.