Colomar de l'Arboçar de Baix

Avinyonet del Penedès

L'estructura s'alça al mig d'una vinya elevada que domina una extensió àmplia del Penedès. Des de la torre de l'Arboçar de Baix es segueix un camí amb roderes a la roca que sembla contemporani d'aquella, que passa per l'extrem de la vinya on es troba el colomar. La construcció és de planta rectangular de 5 x 2'80 m i conserva un mur complert i restes de dos més. S'aixeca sobre un sòcol de pedra seca amb un desnivell de 9 cm en direcció NO, que mesura 43 cm d'alçada a l'angle NE. Sobre el sòcol s'alcen els murs de tàpia grollera en caixes de 1'14 - 1'26 metres d'alçada. A la façana interior de la construcció cada caixa presenta tres filades de cel·les arrodonides en sentit horitzontal, en total 11 filades visibles en l'estat actual de conservació. Les caixes estan separades per filades de lloses planes. Sobre les lloses hi ha uns petits forats circulars que corresponen a la trama desapareguda de l'encofrat. Les cel·les fan una mitjana de 20 x 20 x 20 cm i, en total, n'hi ha unes 150. L'alçada total de la construcció, en l'estat actual de conservació és d'uns 4'50 metres. Des de la dècada de 1950 es coneix l'estructura de l'Arboçar mitjançant una notícia que Manuel Trens, de Vilafranca del Penedès i vinculat al Museu, proporcionà a Pere Giró. Aquest fou el primer en estudiar-la, atribuint-li una funció de monument funerari romà de caràcter col·lectiu al servei dels assentaments d'aquella època distribuïts en una àrea més o menys àmplia. Altres articles publicats en la dècada de 1960 defineixen també l'estructura com un columbari romà per a dipositar-hi les petites urnes funeràries que contenien les cendres del difunt en les diferents cel·les - nínxols i apunten la possibilitat del seu ús en èpoques posteriors per a la cria de coloms. El material recollit va consistir en sis fragments de ceràmica ibero-romana sense concretar, un fragment de ceràmica campaniana B, ceràmica medieval grisa, brocs de càntir, etc.. Tres fragments de vidre i ceràmica vidrada moderna. A jutjar pel material recollit, en aquell moment, no es va descartar la possibilitat d'una utilització d'aquella estructura a l'Alta Edat Mitjana i èpoques posteriors. L'estudi més actualitzat d'aquestes estructures catalogades com a "columbaris romans", de funcionalitat polemitzada nega l'atribució romana i el seu ús funerari. Segons Núria Rafel el tipus de construcció no és propi del món romà, ja que les cel·les són massa petites per a contenir urnes cineràries i ofrenes, i a més, aquestes restes són molt diferents als veritables columbaris d'enterraments trobats a Roma. Aquesta autora apunta que és més viable definir aquesta estructura com un colomar medieval, sense descartar la utilització esporàdica per a altres funcions (torre de guaita defensiva). L'existència de colomars es documenta des del segle XI al XVI. En el segle XII, arrel de la invasió sarraïna disminueix la cria de coloms, provocant l'enrunament dels que eren en camp obert. D'altra banda, en els segles XIII, XIV i XV s'augmenta la cria de coloms i les cites en documents són constants. Sembla ser que la construcció de colomars rurals fou un dret feudal, ja que en molts casos es construïren colomars per eludir la prohibició d'edificar torres en camp obert. És freqüent trobar referències de torres que tenien els dos usos: defensiu i colomar. Cal considerar també la importància de la cria de coloms que citen les disposicions encaminades a conservar-la, i paral·lelament l'estructura defensiva d'aquest període comprès entre els s. XII-XV al Penedès, amb la donació de terres per repoblar els territoris i fortificar-los. No hi ha dades definitives que provin aquesta hipòtesi, però sembla molt més factible considerar l'estructura com a colomar medieval, esperant que en el futur altres dades aportin nous arguments que permetin reafirmar totalment aquesta opció i que, indiquin la seva utilització també com a torre de control o, al contrari, argumentin la seva construcció en època romana (RIBÉ et al.; 1989-1998).