Col·lecció de Goigs de l'Arxiu Parroquial
Cànoves i Samalús
Ubicació
Coordenades:
Classificació
Descripció
Conjunt format per una sèrie de Goigs, que estan catalogats en una secció de l'arxiu parroquial de l'església de Sant Muç. Estan relacionats amb les diferents administracions i confraries, els quals són una bona mostra de la religiositat i devoció popular. En un origen a l'arxiu històric només hi havia un plec de goigs del mateix format del llibre sobre la vida i martiri de Sant Muç del 1758. Aquests goigs que apareixen en l'inventari de 1932 encara hi eren el 2005, dels quals per sort encara es conserva un escanejat que va fer en Miquel Comas l'any esmentat i no s'ha aconseguit localitzar els originals. La col·lecció la formen 5 goigs de Sant Muç, 4 del Santíssim Salvador (un dels quals és obra de Mn. Garriga, l'Ermità de Samalús, datat el 1934, fet en commemoració de la construcció de la capella de Sant Salvador de Terrades), 2 goigs de Sant Sebastià, (dels quals un és una versió del 1895 dels goigs en Honor de Sant Sebastià venerat a Santa Cecília de Molló, a partir del qual es va elaborar una versió per la parròquia de Cànoves), 3 goigs de la Verge del Roser (hi ha confraria del Roser a la parròquia de Sant Muç des de l'any 1595 com indica el document de la seva constitució desat a l'arxiu parroquial) i 2 goigs en llaor dels sants màrtirs Venerand, Plàcida, Marçal i Celestina, venerats a la Parròquia de Cànoves, un dels quals és comprovant de la censura i està datat del 1934.
Forma part de l'arxiu Parroquial de Sant Muç de Cànoves (B.06). Part d'aquests goigs van ser incorporats a l'arxiu per Ramon Fort, provinents de documentació dispersa de la parròquia de sant Muç.
Història
Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, santes, la Mare de Déu o Crist i tradicionalment es canten en les festivitats religioses. És habitual que presentin dues part ben diferenciades, on a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. Cal cercar la tradició dels goigs en la representació dels misteris medievals. És conegut que la primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i es canten actualment cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1645), de potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant les primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arreglades també durant aquest període.
