Castell de Mediona

Mediona

Conjunt castral que integra les diverses edificacions i els perímetres defensius bastits al llarg dels segles, abastant cada cop una superfície més gran. Malgrat que l’accés principal actual sigui des del sud, pel camí de Can Verdaguer (que careneja entre Sant Joan de Mediona i Sant Quintí de Mediona), en època medieval s’hi arribava just pel cantó oposat, des d’un camí que ressegueix la riera de Mediona i se’n separa pujant pel turó on hi ha el castell des del nord. Això permet comprendre millor l’evolució del castell, que sempre va cercar ubicar l’edifici senyorial principal al cantó més elevat i allunyat de l’accés possible.

El punt originari del castell (datable a la segona meitat del segle X) seria la torre circular que s’assenta sobre l’esperó més elevat de la roca, prop de l’extrem sud del conjunt actual. Té tan sols 5 m de diàmetre exterior, i en són característiques la base atalussada i l’ús mixt de maçoneria de petits blocs desbastats i opus spicatum.

Damunt la cresta rocosa hi ha llenços de muralla que devien configurar un primer recinte entorn a la torre. Possiblement tingui el seu origen a inicis del segle XI, però s’hi aprecien diverses refaccions de fases posteriors de conjunt: hi ha paraments de maçoneria, de carreus i, fins i tot, encofrats. Just al peu de la roca (en el seu vessant est) hi ha un replà amb restes d’una cisterna, sitges i altres edificis (la paret de roca mateix té restes de capçals de bigues de les cobertes i d’una canalització d’aigua) que daten dels primers segles del castell, ja que foren amortitzats per les construccions més tardanes.

Al segle XII, el conjunt d’edificacions (i, per tant, el recinte murat) ja s’havia estès cap al nord, ja que trobem l’església castral a 90 m de la torre circular. D’origen romànic, Santa Maria un temple de nau única amb una orientació lleument desviada vers el nord-est. L’accés no és axial, sinó que s’hi entra a través d’un gran portal dovellat al lateral sud. Aquesta característica, pròpia del primer romànic, és en part una necessitat imposada per l’orografia, ja que l’església està encaixada entre cingles.

En època baixmedieval el recinte va assolir la seva màxima extensió i fastuositat. Ens han quedat algunes restes de parets de tàpia d’un edifici gòtic situat a l’extrem nord del recinte. No obstant, la gran torre dels segles XIV-XV que s’hi va construir a sobre és l’edificació més notable d’aquesta fase: és de planta quadrada, amb parets molt gruixudes i tres pisos que es comuniquen per una escala de cargol. L’aparell és carreuat i rejuntat amb argamassa, i les obertures estan rematades amb uns característics arcs rebaixats.

Com hem apuntat abans, alguns dels llenços de muralla que perfilen i/o aplaquen la cresta de roca (presumiblement els construïts amb carreus) pertanyerien a aquestes ampliacions del XIV-XV.

També pertany a aquesta fase la reforma de l’església de santa Maria. La nau romànica fou sobreelevada i coberta per una nova volta de canó apuntada. L’absis original fou substituït per un de nou amb forma poligonal, cobert amb volta nervada. Al seu lateral sud s’hi adossà perpendicularment un edifici rectangular que podria correspondre a unes quadres.

A l’extrem sud del recinte hi trobem la línia de muralla més tardana, amb una porta i una torre quadrada que la protegeix clarament associables per l’aparell i els tipus d’obertures amb la torre principal.

La fi de l’edat mitjana significà també la pèrdua de la utilitat defensiva del castell, de manera que algunes de les dependències començaren a decaure. En canvi, l’àrea més activa al llarg de l’edat moderna fou la de l’església, a la qual s’hi afegí un campanar d’espadanya de dos arcs, una galeria sobre la nau, una masoveria i la capella neoclàssica ja al segle XVIII.