Casilla del "Peón Caminero" a Sant Sebastià

Òdena

L' inici del regnat de Carles III -1759- coincideix amb una veritable planificació i impuls de
les obres públiques a la península. L'any 1761 es va disposar l'inici de les obres en els
camins d'Andalusia, Catalunya, Galícia i València, i un any més tard es va redactar el
Reglamento para la conservación de los caminos en general -1762-. Es va contemplar
l'establiment dels peons caminers amb la funció de mantenir en bon estat una llegua de
carretera. Es van construir llavors 49 casetes o casilles amb l'objectiu que l'empleat de les
obres públiques habités al costat del tram corresponent de carretera assignat, evitant així
les despeses de desplaçament. Poc es va legislar i reformar durant l'exercici de Carles IV i
Ferran VII, si bé es van invertir grans sumes per a la continuació de la xarxa general de
carreteres. Va ser durant el regnat d'Isabel II que es va promoure i millorar el reglament
sobre les esmentades casetes.
La distribució de molts d'aquests habitatges es correspon amb els models d'habitatge
obrer dissenyats l'any 1859 per Lucio del Valle, Víctor Martí i Ángel Mayo. La funció
d'aquests habitatges era la de proporcionar unes habitacions sanejades i higièniques a les
famílies dels peons caminers. El seu emplaçament no era casual ja que es van ubicar al
costat del tram de treball per facilitar l'assistència contínua i immediata dels quilòmetres
assignats.
Els primers models oficials van ser habitatges individuals amb una superfície edificada de
79,67 m2 i un petit hort o jardí de 27,90 m2. L'any 1859 es va apostar pel model de
casetes aparellades no tan sols per evitar l'aïllament a què es veia sotmès el treballador
sinó també per rendibilitzar el cost de l'obra. Es va reduir la superfície de la construcció a
109,05 m2 disposant com espai comú el vestíbul i l'hort, aquest últim una mica més ampli
amb 68,97 m2 per a ambdues famílies. L'habitatge disposava d'un espai destinat a saladormitori
i una cuina. La superfície de la sala-dormitori no es va modificar si bé es va
reduir la superfície de la cuina. No es podia reduir aquest espai si es volia oferir una
estança còmoda i saludable a una família amb dos nens, calculant 15 m3 per a cada
individu. En el pati de la casa es va instal·lar el pou i un espai amb l'inodor. A més, el peó
podia guardar la llenya i les eines de treball, que no eren poques.
Aquest sistema de treball o habitatge va funcionar fins que les mateixes comunicacions
van possibilitar el fàcil trasllat del peó al seu lloc o tram de treball des dels nuclis més
propers de població, essent innecessari habitar a peu de carretera.