L'orígen de les carrerades es toba en el fenòmen de la transhumància, que permet traslladar els ramats a les muntanyes durant l'estiu a la recerca d'herba fresca.. Si bé hi ha molts indicis que indiquen que la transhumància es practicava amb anterioritat a l'Edat Mitjana, sembla que és en aquest moment quan s'organitza i es fixa a gran escala, implantant un model de transhumància que ha perdurat fins el selge XX. La primera transhumància coneguda a Catalunya sembla ser dels segles XI-XII, organitzada per ramaders de terres baixes, propietaris de pastures d'hivern que adquirien pastures d'estiu per als seus ramats (monestirs de Poblet i Santes Creus). Uns i altres fixaren un règim d'explotació ramadera que permetia complementar la manca de pastures en una o altra zona. Cap al segle XIV està documentada la baixada de ramats occitans a la zona del Penedès i de l'Alt Camp. Entre els segles XIV i XIX, amb la decadència econòmica dels monestirs, disminueixen els importants ramats de Catalunya interior, i en canvi, la transhumància hivernal dels ramats pirenaics esdevé predominant. Fins els anys cinquanta, aquesta transhumància d'hivern descendent serà la forma predominant a Catalunya. De llavors ençà, amb la crisi de la ramaderia pirinenca, la transhumància tradicional a desaparegut. L'existència d'aquesta antiga carrerada la trobem l'any 1846, quan en el document que descriu els límits de la parròquia de Santa Maria de Vallformosa es parla de l'existència del "camí reial que de la vila de la Llacuna va a parar a Vilafranca. Dit camí es deixa en arribar a la masia de la Saleta" (LLORAC, 1991:101)
Aquest antic camí ramader és un dels més antics del Penedès. S'anomenava també Via Mercadera, ja que durant segles va servir als mercaders i als peregrins que anaven a Sant Jaume de Galícia.
